dimecres, 26 de febrer de 2014

cada dia

veig cent anys de vertigen i unes mans poc deformades pel dolor que es mouen amb agilitat sorprenent; Alice Herz-Sommer, una dona centenària, alegre i vital, seu davant un piano de cua i riu; la música em va salvar la vida al camp d'extermini
es pot enllestir de veres una semblant tragèdia i viure després indiferent als estralls de tota mena que la barbàrie ha provocat?
semblaria que una opció vàlida, en el seu cas, fou desprendre's de tot allò que no volia arrossegar perquè no li era propi, com si ho hagués dipositat en un pla imaginari i paral·lel atès el principi de la geometria segons el qual per molt que es projectin, endavant o endarrere, dues línies que tenen la mateixa direcció mai no es trobaran en un punt en comú
la música, la música i res més
.

2 comentaris:

fanal blau ha dit...

Quina intel·ligència emocional va saber desplegar aquesta dona. Resilient, la música va donar-li la possibilitat de sobreviure a unes circumstàncies tan i tan adverses. Però va viure i sentir, en aquesta adversitat tan desoladora, el factor "sort" de tenir-la per companya.
Impressionant. Impactant.

Recordo haver vist algun video i llegir de la seva història fa molt temps; avui m'ho has fet recordar.
Quantes persones amb anys de vertígen als camps d'extermini no van tenir la música acompanyant-los? Malauradament, molts.
Com deia ella, la música la va salvar.
Quantes vegades no ens ha salvat la música dels desgavells emocionals...
Vagi per ella la meva sincera reverència!

matilde nuri i espona ha dit...

hola, fanal!
i, al capdavall, aquesta dona resilient diu amb un somriure tranquil que ella mai no ha odiat: una reverència, sí

que tinguis un bon dia
.