avui també fa sol, però semblaria que no ens allunyem dels dies emboirats i que tots nosaltres esdevenim per decret habitants uniformes d'una plana envoltada de muntanyes, éssers de misteri i fugitius de la raó que per comunicar-nos sols podem recórrer als senyals de fum, i, inconscients!, amb aquesta pràctica ancestral encara afegim més boira a la boira...
o no, perquè tot és diàfan i s'entén a la primera i sabem qui som, fills d'un poble
i perquè divendres el professor Enrique Bernárdez, que impartia a la Facultat de Filologia de Barcelona la classe: 'Nibelungos: de la historia a la leyenda y al mito', en la segona edició del Curs d'Extensió Universitària dedicat a literatura islandesa medieval, al món mític de les Sagues Islandeses, repetia amb insistència i èmfasi aquesta expressió: o no, mentre qüestionava durant tres hores el rigor de la ficció i de la realitat històrica, l'adaptació de les narracions al servei de les ideologies, fent comparatives i posant exemples concrets; va emprar l'islandès, l'alemany, el castellà i el català; i, en començar, va fer menció de l'afinitat de les narracions nòrdiques amb la novel·la Solitud, de Víctor Català; un goig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada