Els llibres que he publicat - 14+5

  • ELS LLIBRES QUE TINC PUBLICATS FINS ARA:
  • Rojo Flamingo - PROSA**
  • A tall d'aigua - POESIA**
  • Cordes - POESIA**
  • ***Un botó per cada trau - POESIA **
  • ***Weby i el viatge còsmic - infantil - Ed. Beascoa
  • *Weby y el viaje cósmico - infantil -Ed Beascoa
  • *Weby i els amics repetits - infantil -Ed. Beascoa
  • *Weby y los amigos repetidos -infantil -Ed. Beascoa
  • *Picuà juga a casa -infantil -Ed. Beascoa
  • *Picuá juega en casa -infantil -Ed. Beascoa
  • *Picuà juga al jardí -infantil -Ed. Beascoa
  • *Picuá juega en el jardín -infantil -Ed. Beascoa
  • ***He d'anar-me'n - Relat amb CORNÈLIA ABRIL
  • ***Si es fa fosc - Relat amb CORNÈLIA ABRIL
  • ***I, tanmateix, va ser una nena - Relat amb CORNÈLIA ABRIL
  • ***Marques de trinxera - Relat amb CORNÈLIA ABRIL
  • ***Relats amb CORNÈLIA ABRIL**
  • ***Quídam, l'innominable - POESIA

dijous, 30 d’octubre del 2014

principis i conviccions més íntimes

«Sr. José Ignacio Wert
Ministre d'Educació, Cultura i Esports
Govern d'Espanya
Distingit Sr. Wert,
Distingits senyors del jurat del Premio Nacional de Música 2014,

Rebre la notícia d'aquest important premi m'ha generat dos sentiments profundament contradictoris i del tot incompatibles: primer, una gran alegria per un reconeixement tardà a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent de la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència i, segon, una immensa tristesa perquè sento que no puc acceptar-lo sense trair els meus principis i conviccions més íntimes.
Lamento haver de comunicar-vos, doncs, que no puc acceptar aquesta distinció perquè la lliura la principal institució de l'estat espanyol responsable, segons el meu parer, del dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i promoció de l'art i dels seus creadors. Una distinció que prové d'un Ministeri d'Educació, Cultura i Esports responsable també de mantenir en l'oblit una part essencial de la nostra cultura, el patrimoni musical hispànic mil·lenari, com també de menystenir la immensa majoria de músics que amb grans sacrificis dediquen la vida a mantenir-lo viu.
És cert que en algunes comptades ocasions he pogut beneficiar-me, en el decurs de més de quaranta anys d'activitat, d'alguna col·laboració institucional: la celebració del V Centenari del Descobriment d'Amèrica, les petites ajudes a rondes internacionals i, recentment, les invitacions del Centro Nacional de Difusión Musical a presentar els nostres projectes a Madrid. Però igual que la immensa majoria de músics i conjunts del país, he tirat endavant sols amb el meu esforç personal, sense comptar mai amb cap ajuda institucional estable a la producció i materialització de tots els meus projectes musicals. Massa temps en què les instàncies del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports que vós dirigiu continuen sense donar l'impuls necessari a totes les disciplines de la vida cultural de l'estat espanyol que lluiten actualment per sobreviure sense una empara institucional ni una llei de mecenatge que els ajudaria, sens dubte, a finançar-se i consolidar-se.
Vivim una greu crisi política, econòmica i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols es troben en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no tenen ni tindran cap possibilitat d'aconseguir cap feina que els asseguri una vida mínimament digna. La cultura, l'art i especialment la música són la base de l'educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l'art és útil a la societat i contribueix a l'educació dels joves, i a elevar i enfortir la dimensió humana i l'espiritual de l'ésser humà. Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d'aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música, perquè la música viva sols existeix quan un cantant la canta o un músic la toca; els músics són els veritables museus vivents de l'art musical. És gràcies a aquests que podem escoltar les 'Cantigas de Santa María' d'Alfons X el Savi, els 'Villancicos' i 'Motetes' dels segles d'or, els 'Tonos Humanos y Divinos' del Barroc… Per això és indispensable donar als músics un mínim de suport institucional estable, perquè sense aquests el nostre patrimoni musical continuaria dormint el trist son de l'oblit i la ignorància.
La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país.
Per tot plegat, i amb profunda tristesa, us reitero la renúncia al Premio Nacional de Música 2014 i espero que aquest sacrifici s'entengui com un acte revulsiu en defensa de la dignitat dels artistes i pugui, potser, servir de reflexió per a imaginar i construir un futur més esperançador per al nostre jovent.
Crec, com deia Dostoievski, que la bellesa salvarà el món, però per això cal poder viure amb dignitat i tenir accés a l'educació i la cultura.
Cordialment us saluda,

Jordi Savall

Fundació Centre Internacional de Música Antiga
Camí de la Font, 2 · 08193 Bellaterra»

dimecres, 29 d’octubre del 2014

futur en ebullició


       ens porta l'alegria, les ganes de riure
   la gent surt al carrer

                    l'espantall dels mercats ha encès el misto de la paradoxa
                                    exacerba i alhora desemmascara
                                  acostuma a passar, l'escatologia s'autoregula

                                          també quídam, l'innominable
                                                 a cavall de les cames
                         frust obsolet i decapat
                              o els mil braços farcits de palla
                                   quan  amb veu sorollosa proclama
                                el tro eixordador
                               el tro abans que el llampec
                                                                      i canten els sàtirs
                                                                      meitat homes meitat cabrums
                                                                     canten el cant del boc
                                                                       i s'ensuma la tragèdia

         sol i vern, la gent està contenta
        surt al carrer a passejar
        a dir-hi la seva: som i serem gent catalana
         tant si es vol com si no es vol
         no hi ha terra més ufana...
                                                       i quan riurem?
                                                        ja!
             ens porta l'alegria, les ganes de diversió




dilluns, 27 d’octubre del 2014

la classe

per descomptat que quan sorgeix un personatge sinistre, 'que es pensa que mana molt', i prohibeix cantar una cançó determinada el què de debò promou -i de quina manera!- és la reacció col·lectiva -una més, de tantes!- prou potent; a l'escenari, els músics van haver de fer canvis en el repertori, sí, però la gent que omplia la platea va entonar un clam comú -una vegada i una altra vegada i una altra!-
'si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba,
tomba, tomba, 
ben corcada deu ser ja...';

celebrem a propòsit les paraules que Jordi Graupera posa en boca de la professora hongaresa Ágnes Heller quan es recorda de Immanuel Kant: 'sabem que som lliures perquè coneixem el nostre deure'

l'article sencer, publicat a Núvol, és una meravella:  Ágnes Heller

en faig un tast: 'La classe és ella. Ella fent surf entre les nostres aproximacions pàrvules, provant d’extreure’n les preguntes pertinents.' 


dissabte, 25 d’octubre del 2014

amb nitidesa, entre tots

No prendrem mal. Encara sabem qui som.
Amics dels nostres amics, confiem en l'amistat, del tot hi confiem.
I en la poesia. Entesa com un comportament, una actitud.

Ens esperona viure el moment històric del 2014. I encara més ens esperona pensar el futur, la societat nova que junts anirem construint.
Ho hem de fer amb nitidesa. De manera que els elements tòxics no hi tinguin cabuda.

Haurem de fer-ho entre tots. I gaudir-ne plegats. Perquè s'ho val.

divendres, 24 d’octubre del 2014

naturalesa

segons el diccionari

naturalesa: [de natura] f  1. Natura. 2. El fet d'ésser d'un país o una nació determinats.

divendres, 17 d’octubre del 2014

alternatives a una esquerda

la ceràmica de La Bisbal
la terrissa de Breda

*

fer un reset i formatejar


*

   algú va retirant els distintius de color groc
que els membres de l'ANC distribueixen pels carrers de la ciutat

però la naturalesa també col·labora: les fulles dels arbres ja groguegen
.

dimarts, 14 d’octubre del 2014

què volem?


paó  -  peó
                  paor

mal     bé
                malbé

or  i  pell
               oripell


                        urnes, urnes i més urnes
                           i
                       tal com Germà Bel digué ahir
                          a la biblioteca del poble
                        treballar, treballar, treballar
                       perquè no volem ser súbdits

.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

tossudament alçats

tornant a Lluís Llach, com qui dóna voltes en rodó al voltant d'un tronc, és un 'germà de vers', un d'aquells germans grans que de vegades hi ha a les famílies nombroses i et parla de tendresa, de memòria històrica, de protesta, de poesia;
vaig començar a escriure als quinze anys escoltant la música de Lluís Llach cantant els versos de Miquel Martí Pol, en concret aquest 'Ara mateix' que fa per un a la barra lateral del blog; tinc una imatge de Lluís Llach que no se m'esborra: és a la Plaça de Vic amb els altres músics fent els últims arranjaments per al concert de la nit, dalt l'escenari situat on els dissabtes paren els boletaires, o sigui entre el rellotge de l'Ajuntament i el Merma, camina d'aquí cap allà, escolta, va d'un instrument a l'altre, escolta, pensa, torna a escoltar, opina, escolta;
fa fred, tothom va força abrigat i ell sosté a la mà un got amb un tallat que potser ja no és ni calent;
recordo vivament el concert d'aquell capvespre a Vic, com recordo tots els altres concerts, fins al darrer, a l'Ametlla del Vallès, no fa gaire;
ahir em vaig posar els auriculars per tornar a escoltar d'una tirada les dues hores i quaranta som, i escaig minuts de durada del mític concert de comiat, el de Verges, el segon;
i avui aquí estem, som, tossudament alçats
.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

avui, la dignitat

nosaltres diem sí sí a aquesta manera de fer política
sense ràbia i amb rotunditat democràtica
sí sí a la unitat de les diverses tendències
davant el repte històric
sí sí en nom de la dignitat individual i col·lectiva
als nostres representants polítics
donem les gràcies
absolutament entregats
i colpits d'emoció