dimecres, 26 de novembre de 2014

a preu fet

Li deien el preufetaire. Perquè agafava feines temporals i tancava el tracte per endavant. Cobrava per estossinar bestiar, desenterrar carnús, escorçar arbres, punir malifetes. No mirava prim i portava per costum una arma de foc sota la roba. Se les donava de forçut, però vivia sense pau i treva. Per això, avui la gent diu,  el dimoni s'ha volgut escuar el rave; és a la plaça, penjant d'un peu; pellanc moribund, d'aquesta sí que t'ha arribat la sang al cervell. I es fa estrany. Tantes vegades havia escorxat conills o llebres, tantes vegades havia arrencat de viu en viu la pell als moltons. Però les tornes s'han girat i ara és a ell, el verro gros, a qui lleven la cotna.  

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Segons el savi Marià Manent, que parlava de l'eufonia i correspondència dels mots, el llenguatge d'aquest post correspondria a temps de gent ferrenya, pràctica i sense escrúpols, capaç de manejar eines amb decisió i habitant dels "sots feréstecs" de Raimon Caselles.

matilde nuri i espona ha dit...

sí, era precisa una manera de dir ferrenya, pròpia del món rural; en això estem; sí, i tant, 'sots feréstecs', forats negres, boques que mosseguen;

eufonia!!
gràcies, gràcies
.