divendres, 14 de novembre de 2014

mirava

mirava les figures movent-se a l'escenari de les platges dels Països Catalans: un escarabat piloter fa piruetes amb el cap i amb les potes del darrere per tal d'empènyer una bola de femta que ha replegat a la sorra i que ara vol entaforar dins del cau perquè serà aliment sempre que el cos li digui fam o, ai las! serà matriu que rebrà de la femella els ous en època de posta;
                  escarabats de sang; escarabats dels cuir i de les pells; escarabats de nit,                       escarabats bum bum...

i pensem,
              jo penso en les ombres i en la relativitat de les coses, no tant per allò de què tot és relatiu i depèn de com es miri, sinó per, a l'empara de la raó científica, de manera directe, fer l'anàlisi tenint en compte les dues variables que vam heretar del segle XX:  un punt concret de l'espai en un instant determinat del temps;
             i segueixo, bocabadada, l'estela d'una estructura metàl·lica que ha aterrat a la superfície rocosa d'un meteorit, tot i que amb la dissort doble d'haver clavat poc els ancoratges i en un dia ennuvolat; però l'alegria és gran i alhora compartida per un gran nombre de persones: l'èxit rau en haver aterrat;
               a partir d'ara ja veurem què més anirà passant, tot ha de ser informació: un retruc, una vigilància, un possible enviament de dades...
              i pensem,

              penso jo en el poeta Blai Bonet i en la poesia,
              en els pròlegs que ell va escriure per als reculls de poemes 'Evangeli segons un de tants' i 'Els fets',
i sé, com se saben les veritats íntimes, aquelles veritats que no precisen ni taxació dels apologistes de l'anècdota ni valoració dels detractors de les veritats virtuals, -perquè no em refereixo ni a l'una cosa ni a l'altra, sinó més aviat a tot el que li és contrari-

que hi ha un ordre creixent i nou
i que les veus fortes
fortes són
i que hem tingut tardor
            malgrat la frenètica activitat de la maquinària de perforar
                                                 i massacrar
 i que tindrem hivern i primaveres
    i per sempre un record plaent
.
.

2 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Mai no hauríem de deixar de mirar... Mirar tantes coses de diversos ordres, com ens expliques d'una manera bellïssima... I també mirar i entendre per aconseguir saber una mica en comptes d'ignorar-ho tot. Clar que sempre hi haurà qui no s'interessa per res que no sigui ell mateix. Ni pels escarabats, ni per la poesia ni per la tardor..

Seguirem mirant... Miro, llegint-te...

matilde nuri i espona ha dit...

és més interessant, per a mi, parlar 'des del' jo que no pas 'del' jo;
m'encanta badar

gràcies, pel comentari