dilluns, 29 de desembre de 2014

no per sorpresa

I.

tot d'una i no per sorpresa els indicadors oficiosos
ens rampinyaven l'esperança: passat l'estiu no hi hauria tardorada

                                                 la por anunciava més por i eludia testificar
                                 el caràcter perillós d'un toll de rialles persuasives
                                                  en llur estat de desvari i de prevalença
      no deixava encara marca en els cossos minvats i en sollevament
                                                             era tan sols fluixa hilaritat
                                                 per dir
             haureu d'anar a peu al futur
             comptar els jorns per victòries o embogir
             i sota la justa llei del més fort
             no respectar el pas de les estacions
             i conservar el nivell de cognició del nadó no nat



II.

no per sorpresa, així tots els anys, la tardor va arribar
i ens trobava fent panellets d'ametlla i de pinyó i de coco
caminant camins fressats o reposant esgotaments
                                                                   sota la verdor d'una arbreda
                                                          amb expectatives de vida saludable
                                                                 fent la feina tot just treballant
en l'esperança fèrria de fer, junts i agermanats,
                       història d'un dia        història d'un tarannà
                                                                       
      ara un hivern benigne ens ha dut fins a cap d'any
                                                    per dir
               amb emoció: adéu, 2014
                per sempre t'estimarem
.


diumenge, 28 de desembre de 2014

28 de desembre de 2014: fragments

(..)
Paraules i llibres havien de desmentir la realitat i generar esperança. Allò era el xoc violent d'un impuls contra la força de si mateix. Grans onades pugnaven amb l'estridència dels crits de les aus migratòries. Però el deseiximent que el senyor de Kensbrugh es concedia, passava per projectar fets que mai no haurien de succeir. Sovint maquinava escenes noves en substitució de la veritable vida. Tan convençut estava de ser víctima d'una mala descripció que ja no podia viure sense modificar el significat de les paraules. Les pròpies i les alienes. 

(...)
El burggravi ocupa per costum l'estatge superior de la torre de granit. La torre de l'amo. La que te ulls de serp, com diuen els talladors de la cantera. Des de dalt, mira amb fixesa les dunes de l'arenal; observa les argelagues i les potentil·les; i amb la punta del bastó més llarg, furga en el sotabosc, just allà on li sembla haver vist una taca blanquinosa, potser l'ombra d'un paperot arrugat, tanmateix el capoll obrint-se d'una orquídia silvestre. 
      La vida, on no-res l'anuncia. Passen els anys i, com si fos el primer dia, el seu bessó s'embadaleix amb  els brots tendres florint en els marges dels camins. Malgrat herbeis, polsegueres, brenys secs i excrements d'animals, la proliferació de signes de vida vegetal. Perquè les plantes creixen  fins i tot a les esquerdes de les roques. 
      És la innocència de néixer.

(...)
Assegut a la butaca, sense a penes variar la postura d'efígie, com de pausa eterna, Phil Kanavagh diria, si pogués parlar, si trobés les paraules adequades, així he estat durant molt de temps, quiet i callat, amb els ulls renunciant a dilapidar del món el banquet que se m'oferia. 
       A fora, la memòria i el fred assetgen; sona una flauta de sis forats; el mar és cendrós i la línia de l'horitzó s'ha dissipat rere la calitja. La rutina de la solitud emboira el cap i no mereixeria glosa ni acotació al marge, si no fos perquè ha començat a nevar. No sembla una bogeria del seu cap atordit. Tampoc una gràcia més de la veu que mai no calla i dia sí dia també insisteix amb el martelleig d'una salmodia avorrida. 
       Això és el tròpic i està nevant, els flocs són l'evidència. 
    
(...)
Aquesta pausa de la naturalesa era celebrada per Sean Roach que, vora el foc, es passava el dia llegint llibres.


                                                   Fragments de Tempesta de neu al tròpic
                                                          En versió castellana, Rojo Flamingo


dimarts, 23 de desembre de 2014

i com sempre, en el vers

també enguany posaré els peus a la cadira
el seient amb corcs, versió Saramago,
i les quatre potes ben ferrades

amb el pensament entregat, germans de vers!
pronunciaré les paraules solemnes
que manllevo d'un home vinculat a la poètica del circ
                                                   Alexandre Romanès

la neige, le vent, les étoiles: 
pour certains, ce n'est pas assez;
                                                       que més o menys, ve a dir:

                                                        la neu, el vent, les estrelles.
                                                      per a segons qui, no és suficient

i aleshores sense escapatòria i de grat
seré qui sóc
               avui
               Bones Festes!!

dilluns, 15 de desembre de 2014

la mania que tenim els catalans

seguint una mica en la línia del post anterior, jo no practico el catalanisme ni el vigatanisme; sóc nascuda a Vic, i per tant sóc catalana i sóc vigatana; a més, tinc el costum quotidià d'estimar Catalunya i tot el que l'hi és implícit; de fet, no entendria una versió oposada a aquesta idea;

per altra banda, i per ser del tot imparcial, si anem al diccionari, ens adonem que vigatà o vigatana té doble accepció: vigatà,-ana [de Vic] I. adj. 1. Natural de Vic. 2. Relatiu o pertanyent a Vic o als seus habitants. 3. Habitants de Vic. 4. Nom donat als partidaris de Carles d'Àustria durant la guerra de successió, en oposició al terme botifler;

la figura del botifler sempre s'ha relacionat amb els partidaris del rei Borbó Felip V, i la paraula defineix a qui col·labora amb els enemics del seu país, o, també, i ja en sentit figurat, a qui és inflat, arrogant o presumit.
sense haver d'anar a teràpia -amb el diccionari a l'abast i amb alguna constatació evident en tenim prou-
el diccionari ens orienta amb la definició d'un altre concepte, que aplicaré en concret, evitant l'ús genèric per no ofendre a qui no toca: espanyar vol dir fer malbé, fer saltar el pany d'una porta
.



diumenge, 14 de desembre de 2014

amb el cor a la mà


  1. boníssim, el cor de la carxofa
  2. cor és polifonia
  3. dansa fent rotllana
  4. centre de la voluntat
  5. el cor bomba la sang, i això no té res a veure amb llençar artefactes carregats d'explosius
  6. miocardi no és un concepte format per dues paraules
  7. 2014, l'any del cor i del pulmó
  8. bescanviaria nacionalisme, sobiranisme, independentisme per la independència
  9. quan del cor surt, al cor torna
  10. amb el cor a la mà, com si no?

dissabte, 6 de desembre de 2014

qui és aquesta gent?

avui fa sol i sorgeix de les humitoses terres una bateria de preguntes recurrents
qui és aquesta gent que ens empaita com brau embogit, amb les banyes per endavant i
donant per bo que coneix tots i cadascun dels racons de casa nostra?
si mai aquesta gent no ha posat els peus a l'entrada, que en tinguem constància, si mai
no hem entregat la clau de la porta
ni l'hem convidada a seure a taula
o a dormir a les habitacions,
com s'explica la confiança d'un estrany
que, proper i bocamoll
ens parla
des d'un indret
llunyà
feréstec?

divendres, 5 de desembre de 2014

penna

i perquè ens expliquen no ens hauríem d'explicar?

amb les dues mans prenc la paraula pena
faig un moviment mínim i just
afegeixo una lletra, sols una
al bell mig col·loco la 'ena'

i ja tinc una expressió nova
per fer referència al mateix de cada dia
penna, és a dir, plomes d'aucell
que si neixen de les ales reben el nom de rèmiges
i si neixen de la cua, rectrius

queda a la lliure interpretació de les ments plurals la veu penniforme
en la versió que jo contemplo, tindria més aviat el sentit de plumiforme
.

dilluns, 1 de desembre de 2014

la noció del gest

ahir vam anar al Born, perquè ens interessava visitar l'exposició d'un fotògraf hongarès; ens va semblar més aviat una mica minsa, i ens va quedar temps per prendre una Moritz al bar, encara amb el record visual de la Plaça dels Herois, del Pont de les Cadenes, del monument al poeta Petofi i de les 10.000 persones que es manifestaven pels carrers de Budapest demanant, o exigint ja en aquell moment, llibertat de premsa, i també dels poetes que recitaven amb llàgrimes als ulls poemes patriòtics prohibits des de feia unes quantes dècades; i això ho vivíem ahir nosaltres a Barcelona, l'últim dia d'aquest mes de novembre de l'any 2014, encara corpresos per les dades recents de la nostra història particular, xifrades en centenars de milers o, fins i tot, per ser concisos, dos milions i escaig de persones que també han sortit al carrer a manifestar-se en nom de la llibertat;

el procés a Catalunya en aquests moments està plantejat i assumit des d'un pensament col·lectiu i tan ben integrat per capes, que ens ofereix, a nosaltres des de nosaltres mateixos, tota la força necessària per seguir endavant; l'èxit és, també, això; saber que la gent no està disposada a fer l'idiota ni a deixar-se prendre el pèl; ja no;

mentre al Born ens acabàvem la cervesa i seguíem la projecció del vídeo a les pantalles múltiples que hi ha al bar, vam tenir notícia de quin era l'origen de la pluja fina que ens mullava mentre contemplàvem les fotografies; el degotall no prové d'unes goteres, sinó que el projecte de reforma de l'edifici del Born ha respectat els forats de la coberta, segons l'estructura original, la mida dels forats permet l'entrada i la sortida lliure d'ocells;

potser ahir érem una mica aquest ocell que es mulla i vola pel cel interior d'un edifici històric, tanmateix, hongarès; i, com em sol passar quan em refereixo a Hongria o a la literatura hongaresa, em ve al cap -malgrat ell- Imre Kertesz, i, avui d'una manera molt viva, el concepte de gest pur que va definir en els seus escrits;


Un poema:
'La noció del gest' pertany al recull de poemes 'Cordes' que he publicat a Amazon - setembre 2014;
la fotografia de la coberta és una via de tren a la zona universitària de la ciutat de Debrecen;


La noció del gest


és tan rar això de viure enmig de matolls baixos
i d'esplèndids mirtils dolcíssims
                                                     -a la tarda farem melmelada,
                                                       vols venir a berenar?-


ens faltava l'alè i volíem aplacar el mar
                               -solemne bajanada, prou que ho sabem,
                                     però de vegades donem
                                 credibilitat a les foteses-

a tornapunta ens diem avui encara: és llarg
el camí cap els altres, sigui com sigui, en algun indret bell
haurem de poder viure en pau, quiets i muts i rebrotant
com poncelles, amb l'expectativa de discórrer
sobre el fet d'escriure i la noció del gest pur
                                           o la seva mera absència

.