dissabte, 31 de gener de 2015

fills de l'arbre

potser sí que hem perdut la condició de prudents i el capteniment caut; tant com la privadesa; som a l'ull d'un huracà que bufa sense pietat, ens veu pel forat de la clau i ens escolta fet totxo a les parets de les cases on vivim, s'endu les pertinences; qui de nosaltres no té una història? una, mes no dues ni tres ni tantes com puguin sorgir d'un sac buit i sense fons i sempre alimentades per una imaginació malaltissa i folla o feta per encàrrec que, escriu no, descriu els passos i les intencions per explicar-ne la seva inversa; i esmicola la pedra i fressa el rabeig d'un silenci i tusta la innocència o la complicitat o la culpabilitat o allò altre que amb indiferència li pugui convenir en un moment concret; i després l'acció té el mateix valor nociu que la inacció; si tenim alguna cosa de poetes no és la lírica; és la veu; i si fa mal, més n'haurà de fer; i si fa bé, per ben fet ho tindrem; i si hem de fer front a la vexació argumentada, ens agradaria poder respondre a una bateria de preguntes: sí sí
.



.


dimarts, 27 de gener de 2015

Fragment

Era errònia l’apreciació de meteoròleg que en Phil havia fet. Tot i les dades recollides, fruit de l’observació. El color del cel, el senyal de la llum rogenca. El nerviosisme dels cavalls que no menjaven i es bellugaven mig desorientats, amb renills d’esglai i corcovades violentes. Les olors de l’aire. El desplaçament dels núvols. 
   Ell només havia presagiat la meitat de la tempesta. Se n’adona ara, quan ja és massa tard i no pot rectificar. Li semblava il·lògica una nevada al bell mig del tròpic. Era força més avinent pensar en la patologia mental d’un home isolat.
 Ara vindrà la gana. Patirem fam. Veurem els camps privats d’aquell verd característic de les plantacions de te. Els nens s’enjogassaran a les quilles de les barques posades de cap per avall. La platja d’arenes blanques serà encara més blanca; i flonja en aparença, fins que no sigui tota ella una glacera. I algú pensarà, però, per tots els deus de l’oceà: si això és el tròpic. Qui ho diria. Engolit per una calma quasi mortal. I, ara, què? Continuarà nevant sobre l’illa? De ben segur. Els flocs són rodons, i ja se sap que neu rodona, d’altra en dóna.
   
Entretant, a l’altre punta de món, Nicholas Kanavagh té el cos adolorit. Del primer fins a l’últim, cadascun dels seus ossos anticipen un canvi de temps. Nota el rosec d'una rampa malintencionada a l’esquena. Un estremiment que li neix a la base del clatell i va a morir on comencen les vèrtebres del sacre. Nevarà, dedueix. I no s’equivoca. Previsiblement la neu solidificarà. Caldrà habilitar els accessos al port i fer netejar els carrers. Donarà ordre de foradar el gel i de vigilar les conduccions d’aigua. Tantes vegades com calgui, que la dispersió de la disgregació de la dissolució faci més mal.

 Dient neu n’hi havia prou. Entenem la idea. Tots els hiverns nevava a Kensbrugh. De fet, la neu va marcar les expectatives de la mainada del poble. Perquè la neu aconseguia interrompre i posar fre al conjunt de les activitats diàries dels adults. Conforme anava quallant, l’excitació dels nens augmentava. Ningú mirava els rellotges. Per força s’havia d'aturar tothom en aquell punt, fos quin fos el seu estat transitori o interí. Allò era concloent i calia una mica de tolerància. 
    Neva, deien, I més que nevarà. 
    Les primeres neus al·ludien a un rigor persistent. La severitat de les condicions de vida deprimia els adults. No anar a treballar significava més penúria i escassetat futura. Les feines del camp no oferien treva i per això la gent s'arraulia i pregava. El cel proveirà, deien, serrats de dents. O també, de vegades, l’au portarà insectes al bec. 
   Potser demà.... 
.

dissabte, 24 de gener de 2015

Fragment 2.

   Un deix de salabror omple la boca dels dos homes. Jacot gira el cap i veu el mar, que s’allunya. D’ara en endavant, pedres de cairell i un anar fent lentíssim. Cases amb parets de fang i cobertura de palla gruixuda. Alguna barraca dispersa per tancar-hi de nit les ovelles. De tant en tant, pous d’aigua dolça on abeurar el bestiar. Camps de torba i senders costeruts per tot arreu. Abundància de blau genciana a les landes i groc dels narcisos. Onsevulga que posi la mirada, el caminant troba un espai rocallós, fet de pedres i pans de flors amb herbes remeieres. Amb les plantes, els veïns d’aquesta contrada elaboren bàlsams terapèutics i ungüents curatius que els caps de setmana duen a vendre a les fires dels encontorns.

   Al lluny, un fistó de llum titil·lant dibuixa el perfil de la vila de Cesaw. Dues hores, calcula Jacot, tres a tot estirar si mantenim el ritme tranquil. Els temps morts són una xacra per als seus nervis mal temperats. Un impuls frisós l'empeny i no sap què fer amb les estones de relaxament propícies per al gaudi i la contemplació de l’obra divina. L'ampul·losa praderia; aquest terreny glevós entretallat per petits barrancs dispersos
    Ja voldria ser a l’abadia, tot i que allà no l’espera ningú. 
   Dilació estranya i, per altra banda, freqüent en els peregrins originaris de ciutat. Els monjos capten de seguida els signes d’aquesta impaciència exempta de raó. És el desgavell que un excés de pau provoca en esperits poc avesats al recés. 

   Jacot reprèn el fil argumental en el punt on l'ha abandonat: Instaurà i es mantingué ferm. En el temps, com un flux constant i etern. En espais de recolliment o d’expansió. No veig inconvenient en admetre la veracitat d’aquest tipus de creences. Viure és un acte de fe i nosaltres no som sinó acòlits de fet. 
   Fins que s'adona que camina sol i ningú l'escolta.
- Que li passa alguna cosa, Fra Benjamí?
- No, no. Però és que en aquesta terra agresta, l’aigua de la pluja drena malament, i jo haig de mirar a veure on poso el peu
.


dijous, 22 de gener de 2015

Fragment 1.

TEMPESTA DE NEU AL TRÒPIC


...a una paraula del Senyor, tot comença a existir; a una ordre seva, tot és creat: els pous, la melangia, el foc,  la roda. D'una paraula, ell en fa la volta del cel, els turons alts, les marejades. Pel seu alè hi ha núvols d'estrelles en l'espai sideral. Seria a l'hora naixent, entre dues llums, quan establiria la lluïssor essencial del primer dia. 
   Parla el jove professor; amb entusiasme, gairebé sense ni marcar les pauses entre paraules.
   Respira, respira.
   El vell frare l'escolta. Fa una passa curta seguida d'una altra passa igual de curta. Procura no entrebancar-se amb els solcs i reguerons marcats en el fang. Li costa mantenir l'equilibri. Tot sovint cau. És com si caminés sense ombra. Ahir va ensopegar amb l'aresta viva d'una soca esquinçada. En clavar el genoll a terra, la mà oberta se li enfonsava per entre les branques punxerudes d'un arbust espinós. 
   Amoïnats, els germans de la comunitat han decidit assignar-li un adjunt, una mena de curador. 
   Potser el nouvingut, de nom Jacot. Sembla donat a l'estudi. És afí a les matèries del pensament i de les arts. Podria ser la persona idònia per acompanyar Fra Benjamí en les seves passejades de bona hora. 



.....................

- Nota: amb regularitat, aniré pujant al blog fragments de la novel·la.

divendres, 9 de gener de 2015

les declaracions

a peu de carrer, l'home declara sense ambigüitats que sempre la ploma guanya al fusell, i jo comparteixo aquesta opinió; a cada intent nou d'imposició es fa palesa una derrota antiga que perdura
.