dissabte, 28 de novembre de 2015

divendres, 27 de novembre de 2015

un botó de mostra

AJUSTAMENTS 


digues, no ho veus?
                                  què?
conta'm un conte:
                                 temps era temps...

els moments
a venir
seran
tanmateix temps
d'assaborir
i paladejar

                             de callar o dir
                             i no dissimular

perquè no és
que nosaltres ho hem vist
és que algú o altre ho està fent



del recull de poesia 'Un botó per a cada trau'

.

dimecres, 25 de novembre de 2015

a més de vives ens volem dignes

Dia internacional contra la violència de gènere





TONDRE RAS A TOTA TESA


nineta rodona de fosquedat
ell juga amb clenxes d'estopa
enrossides per un sol de justícia
són, gens menys, pestanyes
d'un ull viu
                lletra de canvi
                                      nineta
susceptible de ser rasurada
amb sis fulles dobles i
tres passades successives
fins tondre ras a tota tesa



Del recull de poemes -inèdit- 'Un botó per a cada trau'
.

dimarts, 24 de novembre de 2015

sols un nom

és de sobte
que escolto el nom que m'identifica
[perfecta-
ment
l'escolto]
dissonància de vint-i-set flagels
i altres rogacions enriolades
mortalles de paper film i viscosa
focus que irradia un raig de llum làser
que barra el pas a trastos i andròmines
l'excés de radiació visible
esquerda les parets
de la cambra on jo sóc jo i el nom de les coses
on jo sóc jo i no la invenció d'un nom
aberrància de la memòria
memòria inèdita
memòria
meva
de mi
jo


(sovint, quan llegeixo un poema, meu o d'altres poetes, em sorprèn la constatació de les dates; per exemple, el poema que avui publico és antic, té uns cinc anys)

dilluns, 16 de novembre de 2015

misèria moral

per a qui no evita confondre matar i morir, aquestes paraules que trobem al diccionari i una foto del fill de l'arbre de Guernica, a La Garriga.


demagògia: Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes d'acció impracticables i fal·laciosos que miren només de mantenir situacions de privilegi. 



fill de l'arbre de Guernica - La Garriga

dimecres, 11 de novembre de 2015

la meva ànima cornèlia a La vida breu

dimarts, 10 de novembre de 2015

          Els nou dits de l'ànima reflexiva


Il·lustració de Carmen Sanzsoto



De les vuit ànimes de Cornèlia Abril, n’hi ha una de reflexiva i podríem dir que Matilde Nuri i Espona se l’ha guanyada a pols. El seu relat «Amputació digital» és una profunda reflexió sobre què representa per a una pianista la pèrdua d’un dit. El de menys és que la protagonista sigui pianista i que el que li manqui sigui un dit. Es tracta d’una excusa per parlar de la pèrdua, perquè una pèrdua pot trastocar-nos la vida. De nosaltres dependrà entomar-la, amorosir la ràbia i el dolor per superar-la. L’autora, òptica de professió, té al seu favor saber esguardar de manera força peculiar l’objecte de la seva observació. I sense una bona observació prèvia, qualsevol reflexió tindria poc valor.
Matilde Nuri es confessa autodidacta, diu que aquest fet atorga a la seva escriptura un ritme lent. Tot i ser lent, té publicats dos poemaris, una novel·la, llibres per a infants, prepara una nova novel·la i és una bloguera activa.
No sabem del cert si quan diu que fa puzles es refereix a l’autora, a l’ànima reflexiva o a totes dues. L’explicació del gust pels puzles ja obliga a una reflexió: «Faig puzles perquè es comencen a fer per la vora, amb les peces que tenen un cantó recte. Posades en renglera conformen un rectangle. Un rectangle crea el marc, i contingut omple el buit. Com quan reflexionem».
Aquí us deixo un petit fragment del seu relat, titulat «Amputació digital»:
En tot cas, els canvis afegits a darrera hora fan del concert una peça poc favorable per a una solista com jo. Segons apreciació del director, i per eludir mals pitjors, fóra recomanable que jo m’inscrivís al cor, per cantar com canten les cantaires, ocupar plaça de corista i cedir el meu lloc de pianista a un intèrpret plenament capacitat.
Jo callo. Silenci és menyspreu. Tinc el desdeny al palmell d’una mà mancada d’un dit. Quan toco, ensenyo l’amputació avergonyida; mancances, insuficiència. Tinc nou dits i dues mans, i el dany accidental no m’amoïna. Al contrari, m’estimu­la, em fa prosperar com a intèrpret.

...i escaig, el blog de Matilde Nuri

 LA VIDA BREU - CLICA AQUÍ
.

dilluns, 9 de novembre de 2015

Blanes: propera presentació

Edicions Els Llums i la Biblioteca Comarcal de Blanes
es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre

He d'anar-me'n. De conflictes i decisions que capgiren la vida

Amb la participació de:
Joan Ramon Riera, editor
Maria Aladern, escriptora
Cornèlia Abril, autores

Dijous, 12 de novembre de 2015, a les 20 hores
Biblioteca Comarcal de Blanes
Passeig de Catalunya 2, Blanes



divendres, 6 de novembre de 2015

abrils des de l'any 1998

des del 23 d'abril de 1998, amb el primer títol, fins avui, que formo part del grup literari Cornèlia Abril, he publicat vuit títols:

quatre contes il·lustrats per a infants:
  1. Weby i el viatge còsmic - Ed. Beascoa
  2. Weby i els amics repetits . Ed. Beascoa
  3. Picuà juga a casa - Ed. Beascoa
  4. Picuà juga al jardí - Ed. Beascoa
                          contes il·lustrats infantils


una novel·la escrita en llengua castellana:
  1. Rojo Flamingo - Amazon

dos reculls de poesia en llengua catalana:
  1. Cordes - Amazon
  2. A tall d'aigua - Amazon

un relat per a un recull de contes:
  1. He d'anar-me'n - Edicions Els Llums





i en curs, una novel·la i un recull de poesia
.

dimarts, 3 de novembre de 2015

Premi d'Honor per a Olga Xirinacs

Reprodueixo íntegre l'article que l'escriptora Júlia Costa ha publicat al blog Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a Olga Xirinacs; sigui una nova mostra de recolzament a la seva candidatura.

dilluns, 2 de novembre de 2015

                                   
Aquest article l'he escrit per a la revista de l'Associació 'NODAMEN' de l'Escola de la Dona

OLGA XIRINACS, PREMIS, LITERATURA I GREUGES COMPARATIUS


Els jardins i les flors ja no hi són,
però tinc les paraules.

Olga Xirinacs, 1990

Escric paraules que no vull que morin,
nascudes d'una terra sense nom.

Olga Xirinacs, 1987



Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 11 de maig de 1936) és una escriptora amb una llarga trajectòria, diversa i singular. Ha escrit poesia, novel·la, narració breu i assaig. La temàtica en el camp narratiu i poètic ha estat polièdrica i dirigida a públics diversos, inclòs l’infantil i juvenil. Ha col·laborat en la premsa periòdica, ha impartit cursos de narrativa i ha guanyat els premis més importants de la llengua catalana: el Sant Jordi, el Sant Joan, el Josep Pla, el Ciutat de Palma, el Ramon Llull i el Carles Riba. Els seus llibres han estat traduïts a diferents llengües tot i que l’escriptora ha reivindicat sovint una política més eficaç i generosa de traduccions. L’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi i una escola tarragonina porta el seu nom.

Malgrat aquest impressionant currículum literari que fa que Xirinacs es pugui considerar com la gran dama de la nostra literatura, en els darrers anys hi ha hagut un cert bandejament de la seva figura, subtil i destinat a potenciar d’altres autors. Molts oblits, intencionats o a causa de la ignorància, l’han silenciat a l’hora de citar poetes importants o novel·listes del present. Se l’ha etiquetat en ocasions com a escriptora tarragonina, per exemple, cosa que no tindria cap importància si no fos que segons com es mencioni comporta un cert reduccionisme de la seva obra immensa. No sempre és fàcil trobar els seus títols a les llibreries. Sembla que en ocasions es castiga l’excel·lència i el fet que Xirinacs hagi destacat en tants camps i gèneres  i hagi guanyat tants premis destarota els partidaris del minimalisme i l’especialització rància. Escriure massa, recordem el cas de Pedrolo, ha estat una mena de penjament quan res ens garanteix la qualitat dels autors menys prolífics i treballadors.

A Catalunya s’atorga des de 1969 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un premi que en ocasions ha estat controvertit però que té un prestigi evident. El concedeix Òmnium Cultural i és un reconeixement a la trajectòria d'una persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Ben segur que hi ha moltes persones que el mereixen o l’han merescut però en mirar el llistat de premiats ens trobem amb un greuge comparatiu, fins ara l’han rebut quaranta-tres homes i tres dones. Es fa difícil d’entendre que en els temps que corren això sigui així. Com és que una escriptora com Olga Xirinacs no el té, encara?

Xirinacs complirà vuitanta anys pel mes de maig de 2016 i des de les comarques tarragonines ben segur que se li endegarà algun homenatge merescut però seria una llàstima que el tema no tingués un ressò més ampli. El Premi d’Honor seria un reconeixement important, la cirereta del seu pastís literari, tan remarcable i imprescindible per al nostre món cultural. Malauradament alguns homenatges arriben tard. Penso en Joana Raspall qui va haver d’arribar a ser centenària per merèixer un reconeixement més multitudinari i que tampoc no va obtenir aquest premi, per cert. A Montserrat Abelló li van concedir amb noranta anys. S’ha atorgat a homes molt més joves, que encara tenien molt de camp per córrer. Tot i que es parli tant d’igualtat d’oportunitats per als dos sexes i que molts prejudicis semblin superats el cert és que en aquesta mena de coses estem encara molt lluny de la normalitat.

Olga Xirinacs, certament, no precisa de cap premi per a ser una gran escriptora que sempre cal descobrir, redescobrir, llegir i rellegir. La seva magnífica poesia, per exemple, és encara un tresor ocult, amb poca presència a la xarxa i, ai, a les llibreries i biblioteques. No és ella qui necessita cap premi sinó ben bé a l’inrevés. El Premi d’Honor sí que precisa de comptar en les seves llistes amb un nombre més o menys semblant d’homes que de dones si vol tenir una continuïtat digna. Ni tan sols els premis Nobel, en la llista dels quals hi ha també molta diferència entre homes i dones, compta amb un tant per cent tan baix de senyores.

Algunes persones a les quals he plantejat aquesta qüestió, s’han inquietat pel fet que ho han interpretat com una crítica als homes guardonats. Res d’això, no entraré en el camp de les qualitats, dels gustos, de l’oportunitat del moment o de la vàlua de les persones que han estat reconegudes amb aquest guardó o amb d’altres. És, tan sols, qüestió de percepció, de números, d’estadística. Però cal admetre sense restriccions l’excel·lència d’una escriptora de gruix amb molts anys al darrere, un munt d’extraordinàries novel·les, un nombre impressionant de contes diversos i la qual, a més a més, pinta, toca el piano (la música és present en molts dels seus textos), manté un blog personal i continua en actiu.

Per fer un tast, un poema i la relació d’alguns títols importants de l’escriptora:

Sóc més ample que el prec
adreçat a ponent, a l'hora incerta
que els arços punxen núvols
amb misteris de fusta
carn i ossos.
Depenc de cos i pedra
i les arrels se'm nuen al cervell.
És així que el meu vol
esdevé lacerant fins al traspàs.

No tastaré la lluna
amb somnis freds, però les dents trossegen
el meu cos tot obert
al sol profund.

De Llençol de noces (1979)



Bibliografia imprescindible

Narrativa

Música de cambra. Barcelona, 1982.
Interior amb difunts. Barcelona, 1983.
Al meu cap una llosa. Barcelona, 1985.
Zona marítima. Barcelona, 1986.
Relats de mort i altres matèries. Barcelona, 1988.
Enterraments lleugers. Barcelona, 1991.
Cerimònia privada. Barcelona, 1993.
No jugueu al cementiri. Barcelona, 2002.
El hijo del tejedor. Barcelona, 2006
La inundació. Valls, 2012.
Poesia:
Llençol de noces. Barcelona 1979.
Preparo el te sota palmeres roges. Barcelona 1981.
Llavis que dansen, Barcelona, 1987.
La pluja sobre els palaus. Barcelona, 1990.
La muralla. Barcelona, 1993.
Óssa major : poesia completa 1997-2007. Barcelona, 2009.
Balneari del nord. Badalona, 2014.

Júlia Costa, octubre 2015


dilluns, 2 de novembre de 2015

Té un poema amagat, de Eduard Sanahuja

TÉ UN POEMA AMAGAT

De petit va amagar totes les pedres verdes
que cercava amb amor per les platges ardents
als calaixos secrets de l'armari de l'avi
o al fons del safareig, com joies submarines.
Amagava en el llit el fred de les espines
i al trinxant amagava els llapis i els papers.
De gran va fer el mateix, més o menys el mateix,
amb coses més selectes i amagatalls més pèrfids.