Poema- cremallera anti-botó

"...però un cos maltractat no és analfabet, entén la fam sense

fons, cada porus fa lectura de la lletra menuda..."

Cremallera - Un botó per cada trau - Matilde Nuri

.

John Ashbery - bis

dilluns, 4 de setembre de 2017

John Ashbery

SONETO: MÁS DE LO MISMO
Pág. 161


Prueba a evitar el patrón evitado,
el patrón de evitar. No es tan fácil como parece:
afanosa la espina sale a flote
desde el pez para volverse parqué. O lo que venga bien.
Nuevas fractales claman por ser idénticas
a sus hermanas. Lo logra la mitad. Las otras
acaban siendo los estampados de flores provenzales que creó
algún adormilado pero ingenioso
tejedor a mediados del siglo dieciocho,
y no habían cobrado vida nunca hasta ahora.

Practicar una escala es parecido: siempre distinta y nunca la misma.

No preguntes por qué hacemos estas cosas, sino por qué les hallamos sentido.

Pregúntaselo al cuco clavado en pleno vuelo
entre la pagoda y la cueva rococó del ermitaño. Puede que te lo diga.




POR DÓNDE VAGARÉ
John Ashbery

Lumen 2006

poema i cita - Seamus Heaney (bis)

divendres, 29 de desembre de 2017

poema i cita - Seamus Heaney

ALLÍ, DE REPENTE
de Seamus Heaney


Una fría puesta, una nidada, casi escondida
Entre el mantillo del otoño pasado, pero sabía yo,
Por falta de brillo y la quietud, que estaba podrida.
Convertido en sudor fúnebre el rocío de la mañana
Que no hacía brillar las cáscaras, sino que las humedecía,
Estaba agachado en la húmeda hierba
Junto al seto, adorando el nido,
Madrugador, dedicado a meter mano en los nidos
Y habituado a hallar cálidos huevos. En su lugar,
Esta inesperada bolita polar,
Este estigma, este frío de piedra redonda del amanecer
En mi humillada mano derecha, prueba indiscutible,
De repente, de lo que allí conspiraba para abortar
La materia en su enfrentamiento planetario.

28 desembre 2019

Escrivia, entre algunes altres línies, una convicció humana que avui reprodueixo aquí sense fidelitat a l’original. Deia, més o menys, que una perversitat de les més malèvoles és ser art i part, causa i acta, argument i inducció, la cosa que genera la idea i la idea que genera la cosa, i totes les viceverses imaginables. També escrivia amb convicció humana sobre la noció ‘sector’ amb el dubte de si aquesta paraula pertany o no a la família de paraules derivades de ‘sectorial’.

Vull retorquir, és clar. i tornar la fletxa a qui l’envia. Per eludir haver d’explicar la mirada de reüll i barutellada que perfora de la barrera estant, persistent, insistent, sense motiu i sense permís. Seria massa fàcil, i poc reconfortant, pensar en la possibilitat d’una coincidència que no cal ni convé anomenar casualitat. Perquè tot és causal. Res és atzar quan ocorre tothora i en tot cas. 

L’omnipresència deu ser la coartada. És així com l’estructura de control s’assegura l’existència i elimina els risc de ser detectada? Amb el jo dic, jo imposo i tu no tindràs ni opció de retorn, perquè si oposes resistència ens donaràs munició, i si no oposes resistència, continuarem furgant en les teves olles que és, en última instància, la nostra única i primera missió. Furgar. Crear el relat. Menystenir l’esperit de la narració. Anular la dissidència. Riure, escarnir. Marejar la perdiu fins el límit de la paciència i tirar-la a l’olla, convidar els amics a dinar: veniu, ens la menjarem viva! Viva? De fet, és ben igual el contrasentit, ni cal ser coherents: viva morta, morta viva. Sempre hem fet allò que volem fer, ho fem encara, ho farem en el futur. Nosaltres, els adversaris desconeguts i impenitents, som narradors omniscients.

Avui, 28 de desembre, dia dels sants innocents, celebrem que la perdiu s’indigesta si s'endrapa amb plomes. Almenys aquesta és una sacralització que va força més enllà del bé i del mal.

Santa Otília

Avui és santa Otília. Un nom que potser no li dirà gaire res a qui llegeixi aquesta entrada, sobretot després d’ahir, 13 de desembre, dia de santa Llúcia a qui tothom coneix com l'encarregada de conservar la vista a qui se li encomana, en el cas preferent dels cecs. Així, sense més. I tranquils, que el miracle ja es farà sol.

Però avui és santa Otília i els òptics celebrem la festa de la nostra patrona. L'òptic optometrsita és qui cuida la vista de la gent a nivell, diguem, real. Perquè és encomiable pregar, però els problemes se solucionen fent alguna cosa de profit a nivell pragmàtic. Resar i prou no ens acabaria d’ajudar a veure-hi bé.

La carta adjunta ve de quan jo estudiava a la U.P. Tramet santa Otília, l'envia a un grup d’òptics en la convocatòria del sopar un 14 de desembre de fa uns quants anys. La demostració que els temps canvien s’aprecia en els segells, el preu és en pessetes. Les imatges són prou gràfiques i parlen per si soles.

Salut tingueu en els vostres ulls. O pregueu

.

Poema XIV - Un botó per cada trau

                  

LA PSICOLOGIA DELS FAL·LIBLES

I.

 estranya és, segons com,

la psicologia dels fal·libles: troben un mirall

           sempre a punt per encarar-te

                           amb voluntat

 i propòsit de posar-te al teu lloc

 d’on ells mateixos

                     puntimirats

                             abans

                  te n’expulsen

OBRA MESTRA

El diletant es troba en el cor de l'escenari. Ell es deu al seu públic, centenars de figures d'argila que amb la suor de les mans elabora dia a dia, i que ell mateix acomoda a platea abans de cada funció. Avui, per exemple, farà una conferència. Porta l’escrit imprès en un full blanc i llegeix: eco, jo, ergo, ego, me, amb mi, el meu, ego, eco, jo. Deixa entreveure un punt de timidesa, i de seguida s’excusa. Ha notat el rubor a la cara: m’horroritzen els bocamolls, comenta. Riures i aplaudiments enllaunats. Es fa silenci a la sala. És un silenci bàrbar, indomable. Respira el diletant, s’empassa petits glops de saliva, està convençut de la importància del moment. Serà històric. Per això, decideix llegir un poema intitulat: "I jo dic". Cadenciós, l’eloqüent orador declama amb inimitable estil el vers únic: “Quan li parles al propi ego, perds el seny”. De nou aplaudiments i rialles enllaunades a les butaques. Final de l'escena. El públic es queda a la sala. Ningú es mou.

Mocadera

La dent postissa demana una mitjamossa. Que els dos llistons en angle recte rebaixin gruixos de perfil. Així, en el moment d’unir-los, adquireixen el contorn inicial. Però l’han enganyada, i se n’adona a destemps, massa tard. Amb l’estomac regirat i els budells picats per adherències, empunya les entranyes del porc, arregla el conjunt per fer-ne embotits. No té tripa ni moca, pensa. Però, continua. Com qui crida el mal temps, s’empastifa de sang els dits i espera que l’aigua del safareig se l’endugui, petita cambra avall, bruta, llardosa, empotingada. I, ara prega?

els déus menors - bis-

dimecres, 16 de setembre de 2015

els déus menors

I.
de fullam
disfressen
la parla

la de tots ells
i, amb displicència,
la de tots nosaltres


II.
exalten la destresa del més jocós
la sagacitat del més ocorrent

instrueixen en l'art de menystenir
i no en l'aprenentatge de tenir

recomanen estalviar-se l'autocrítica
la informació absent els atorga la raó


III.
l'assumpte amatori
assumpte fictici
recurs obsolet

IV.
vindrà més increpació
més desdeny dels infants
nous episodis de caça menor amb parany

és condició sense atenuants
la violència soterrada
.

I elles, les més belles

elles, les més belles

ululen sant i senya

amb disciplina

esborren la mà

i la pedra fa com un jeure

als ulls de poll

ben esbocinada

s’estira i rauca

 -¿quina era la qüestió?-

la pregunta és encara

una i la mateixa

i espera resposta

poema arraulit

POSAR-SE A LA GATZONETA

i en concepte de penyora

haurem de satisfer peatge

puc dir el què penso puc callar

el que sé no és significant

mes un tesaurus lexicó explora

tresors ocults a les ments d'altri

i en concepte de penyora

haurem de presentar credencials

puc dir el què penso  puc callar

el que sé no és significant

i des d’antany el geni i figura

 cap a finals d’any

fet fenomen fenomenal fa de cos

com sempre s'ha vist fer: ajupit

quina opinió em mereix - bis-

dimecres, 4 de març de 2015

quina opinió em mereix

...agressió fortuïta i perpetrada amb intenció de fer mal, circumstància que n'agreuja la responsabilitat de l'autor, un estúpid de llibre; les imatges de l'acció posen de manifest alguna pobresa greu i de mal tractar, com ara falta d'imaginació a l'hora d'identificar els circuits de la diversió en una ciutat on l'oferta d'oci és infinita; així el turista accidental buscaria complaure's a base de succedanis, fent ús de la violència gratuita bo i atacant per l'esquena, sense motiu que ho justifiqui, a una víctima triada segons variables aleatòries;

follia, o què? -bis-

dijous, 17 de setembre de 2015

follia, o què?

tots i cadascun de nosaltres podem fer en algun moment o altre el ridícul; ara bé, només conec una manera infal·lible de fer un ridícul estrepitós: seguir fent el ridícul, creure's tocat pel benefici d'alguna divinitat divina, saber-se ser suprem i viure segons aquesta condició sobre-in-humana; follia, en dic jo d'això; i si no és follia, la pèrdua de control sobre els propis actes, què és? alienació, potser?

POM I CODI - fragment

Publico en obert alguns poemes que han tingut vida a les xarxes en algun moment anterior.


Si vols llegir, clica sobre el títol:             POM I CODI

Bona lectura!

10N

Cinc anys després, no ha canviat gaire l'assumpte: posem-hi 10N en lloc de 9N, Escola Bertí en lloc de IES E.Xammar, i ja ho tindrem. L'alegria ha minvat. La intensitat, no. 

dimarts, 4 de novembre de 2014

criteris

si hi ha un concepte sòlid en el qual podem dipositar la nostra confiança, sense por de veure-la frustrada, és el que té per base les humanitats: entronca amb el passat i ens projecta cap el futur, explica la història de les guerres i dels exilis i dels esdeveniments polítics transcendents, ens interpel·la amb acurada i vivaç dialèctica, genera esperança com pertoca a un referent, no es deixa posar preu, estima i es fa estimar, gaudeix i fa gaudir; en definitiva, parlem del criteri que mai respondrà a consignes prefixades, perquè no transita per circuits interessats ni practica la cagarel·la ni mossega els esquers que pengen de l'ham...

viurem el nou 9N amb alegria, il·lusió, intensitat d'emocions i agraïment infinit cap a les persones que comparteixen amb nosaltres un tarannà:

• la meva urna és a: I.E.S. Eugeni Xammar, a L'Ametlla del Vallès.

• la meva il·lusió: viure en una societat participativa on tothom que vulgui pugui pensar per si mateix.

• la meva demanda: evitar l'endogàmia.

• la meva esperança: intacta

Quídam, l'innominable

segona entrega: per llegir clica el títol

QUÍDAM, l'innominable

Quídam

Faig un recull de poemes que he publicat al blog i n'afegeixo de nous en la versió final. Aquesta és una mostra provisional. Per llegir, clicar sobre el títol. 

Quídam és l'estrany, allò que no té nom, l'innominable. 

                                                       QUÍDAM, L'INNOMINABLE

torno a dir

dijous, 20 de juliol de 2017

lectures

reflexions breus després de fer un tomb pel clavegueram: no em ve d'ahir, sinó de més lluny, la impressió que passen coses alienes a la voluntat de la gent; a tots nivells, personal i col·lectiu, a vegades puntuals, fins a l'extrem de que aquestes coses poden arribar a ser invisibles a la percepció: és trist que, com a individuo, tinguis coneixement d'allò que t'estan fent des de fora, i en canvi hagis d'admetre que no ho pots rebatre ni demostrar perquè la tirallonga de dificultats a l'hora de desfer nusos comença en la primera baula: no convé! out! però la situació continua invariablement com qui segueix les instruccions d'un joc pervers: que passin coses enllà del domini propi, sota control remot, algú que ens ha estat inventant el passat, ens intervindrà el present i ens projectarà el futur: així ha de ser; caram! 

suposo que algun dia en sabrem més, de tot plegat, del gal mediàtic, de quin paper han jugat els actors coneguts i amb responsabilitat en aquest moment històric, no tant com a creadors d'opinió pública sinó com a interventors directes en el relat general, i, perquè no queda a nivell d'anècdota ni en mans de l'histrionisme d'uns adolescents perpetus, és gravíssim, sobretot quan hi ha una intenció concreta, i encara més si s'acaba demostrant que es mouen els fils des de les estructures d'estat i nosaltres som els seus putxinel·lis reduïts a la llar

11 setembre'19

Malgrat tot, ahir a Barcelona vaig fer per una. La Diada té aquest poder de convocatòria. 

La gent no falla: parla clar, sense alçar la veu. 

 

11s2019-Barcelona

Cornèlia Abril: Recull de "15 RELATS D'ESTIU"

Si vols llegir els relats que hem escrit durant els mesos d'estiu, 
clica el títol: recull de 15 relats d'estiu         

recull de 15 relats d'estiu

Cornèlia Abril: Recull de "15 RELATS D'ESTIU": 

BONA LECTURA!

eren quasi deus

fa cinc anys i escaig d'aquestes paraules que avui torno a publicar

divendres, 21 de febrer de 2014

eren quasi deus

eren quasi déus i no del tot homes
eren dos, de vegades tres
un, el més alt, feia temps que no s'afaitava
l'altre, més retret, amagava les mans dins uns guants de pell de daina
el tercer abaixava el cap per esputar rels verdes
contra el cel   la terra  els inferns

eren quasi deus però patien set humana
aquella set que deixa la boca seca
i només se salva amb aigua

disfressats de pelegrins venien a exigir
que aquella set que era la seva i única
fos sadollada amb beuratges d'elixir fort i espirituós
i entraven a les cases i arrambaven el què podien
i disparaven trets a l'aire per espantar les pors
i trencaven els pots de terrissa amb farinetes
i feien malbé els grans de cereals
ara com farem el pa?
pa?
el que volem és carn
som guerrers, nosaltres
guerrers i l'horror

ja beguts, començaven a riure a pleret
esbufegaven renegaven donaven ordres amb violència
sempre en una llengua estranya
quina llengua era?
viperina
la que tot ho capgira

sempre, sempre

fantàstica misèria

Les preguntes transcendentals arriben en el punt àlgid, quan ja no serveixen per aclarir res; sols per demostrar l'únic resultat final tolerable: taules.

Però això té gust de victòria.

Després veniu a demanar col·laboració, que participem, que ajudem, que llegim -sobretot això, que llegim-, que comprem, que sumem allà on vosaltres heu restat i sostret.

Sempre més enllà de, fora de, lluny de... massa lluny de tot arreu.

Fantàstica misèria.

de nou, res de nou

dilluns, 14 d’agost de 2017

Todorov i la vocació de la memòria

MEMORIA DEL MAL, TENTACIÓN DEL BIEN - Indagación sobre el siglo XX
Tzvetan Todorov - Ediciones Península - HCS - Año 2002


(...) Prohibimos a todos nuestros súbditos de cualquier estado y calidad que sean, renovar su memoria..."
    Más cerca de nosotros, en 1881, Paul Déoulède, fundador de la Liga de los Patriotas y militarista convencido, clama, con un espíritu opuesto:
 
                                 Sé de algunos que creen que el odio se apacigua:
                                 ¡No, no!, el olvido no entra en nuestros corazones.

Así allana el camino para la carnicería de Verdún. Sin saberlo, confirmaba con sus palabras una fórmula de Plutarco según la cual la política se define como lo que arrebata al odio su carácter etereno; dicho de otro modo, lo que subordina el pasado al presente.
-pág.204 - Vocación de la memoria -

:::


Ahora bien, la diferencia entre justicia y venganza es doble. En primer lugar, la venganza consiste en responder a un acto individual con otro acto individual, comparable en principio: mataste a mi hijo, yo mataré al tuyo. La justicia, en cambio, confronta el acto individual a la generalidad de la ley; el anonimato de los justicieros (policías o magistrados) se opone a la identidad singular del vengador. La venganza, como el perdón, es personal; la justicia no lo es, la ley no conoce individuos.
(...) El acto de justicia repara la ruptura del orden social, confirma la validez de la ley (escrita o, como en los crímenes contra la humanidad, no escrita) y, por lo tanto, el propio orden social; no compensa necesariamente la ofensa sufrida por el individuo. Lo importante desde este punto de vista no es que la justicia sea más o menos severa, sino que sea.
-pág.206 - Vocación de la memoria -

canya americana amb arrel

Ser-hi sempre

Sermons a banda, el joc és tan senzill com esgraonar les tramoies de quatre fustes i un tauló. L’assumpte promou posar en marxa els verbs tòrcer i retòrcer en moll o en sec, i retorquir. O sigui, fer valer un argument contra el mateix que l’ha exposat. A partir d’aquest punt no cal gaire més imaginació: un dipòsit d’aigua, quatre agulles de cap, bobines; i eludir els intents d’entesa. Perquè el que val i preval és tenir ganes de participar en el joc col·lectiu; les instruccions son ben senzilles: ser-hi, ser-hi sempre. Que ve a ser com no ser-hi mai. I allargar la mà, per estirar la corda. I després quedar-se esperant a veure com i per quin punt es van trencant els fils. Donat que ningú guanya, es pot optar per començar un relat nou agafant l’altra punta. Ben mirat, es tracta de mantenir la iniciativa i no perdre el pas. I de fer valer un diàleg impossible entre desiguals. Un col·loqui com el que mantindrien col·legues de feina, per exemple, i que resulta del tot impossible quan el vincle és la paràbola. No quadra: la gent del carrer ha de passar també pel sedàs de la disciplina de partit? Segur? O pel garbell dels protocols establerts aleatòriament que son i seràn exigits com un deure? Segur? I tot això per la via del prendre i reprendre? 

etcètera

Estava estudiant les nocions de perspectiva. Per arribar a quadrar diferents punts de vista.
Trobo conceptes com ara: ombra pròpia, ombra llançada, focus, punts de fuga, davant l'espectador, darrera l'espectador, al costat de l'espectador, plantejament i representació, punt de distància, punt principal, punts mètrics...

Aldo Pellegrini - La porta de la poesia

"La poesía tiene una puerta herméticamente cerrada para los imbéciles, abierta de par en par para los inocentes. Nada hay más opuesto a la imbecilidad que la inocencia. La característica del imbécil es su aspiración sistemática a cierto orden de poder. El inocente, en cambio, se niega a ejercer el poder porque los tiene todos. Por supuesto, es el pueblo el poseedor potencial de la suprema aptitud poética: la inocencia. Y en el pueblo, aquellos que sienten la coerción del poder como un dolor.

La poesía no es más que esa violenta necesidad de afirmar su ser que impulsa al hombre.

Los imbéciles viven en un mundo artificial y falso: basados en el poder que se puede ejercer sobre otros, niegan la rotunda realidad de lo humano, a la que sustituyen por esquemas huecos. El mundo del poder es un mundo vacío de sentido, fuera de la realidad. La poesía es una mística de la realidad. El poeta busca en la palabra no un modo de expresarse sino un modo de participar en la realidad misma.

La puerta de la poesía no tiene llave ni cerrojo: se defiende por su calidad de incandescencia. Sólo los inocentes, que tienen el hábito del fuego purificador, que tienen dedos ardientes, pueden abrir esa puerta y por ella penetran en la realidad. La poesía pretende cumplir la tarea de que este mundo no sea sólo habitable para los imbéciles."

Aldo Pellegrini

pseuo-frenòlegs (bis)

el 28 d'abril de 2014 escrivia en el blog aquestes paraules:

ni tan sols esperem rebre explicacions vagues, per a què? tot és prou evident:  els pseudo-frenòlegs adoctrinen, les bases obeeixen i nosaltres sentim aquella vergonya vinculada a la discreció: som objecte d'agressió, d'un rar assumpte que no ens identifica, sols ens basteix amb posat d'altre, a estones ens trepana les orelles amb soroll de fal·làcia que proclama un tipus fluix, incontinent, malfadat, epicentre de text, context i pretext

.

                      

la llima dels "ismes"

em fa gràcia comprovar la feina lacerant que segeuixen fent els "ismes". Tothom té clar que el fanàtic és l'altre. Apa. I que la vehemència amb que -"jo"- expresso les idees està carregada de raons. Només faltaria.

Però ningú és infal·lible pel fet d'embolcallar-se amb la bandera d'una ideologia.

Seria força recomanable reconduir de tant en tant els pensaments. Propis i aliens. Pensar que potser hi ha alguna cosa, evident o no, que es pot replantejar: els conceptes, la manera d'actuar, els altres i les seves idees diferents, les sinèrgies, la meritocràcia i més.

Entra o no entra en els esquemes inamovibles de les estructures sistemàtiques, fer-se aquestes preguntes? La vida privada, per exemple, la de cadascú. La que ha de ser tothora a la casa de cadascú i prou.

Això sí que ha de ser infal·lible: deixar de ficar el nas on no cal ni convé ni pertoca.

d'una banda de carrer a l'altra

camarades en decadència:

(sobretot, que no es noti

que no es noti

o morirem tots)

 barrots barruts i barrats

una AMÍNDOLA especial

El Diari de l'Ametlla de maig ve acompanyat d'una Amíndola especial

amb un article sobre el llibre de poesia UN BOTÓ PER CADA TRAU 

PER ENTRAR A LLEGIR CLIQUEU AQUI

*

I, TANMATEIX, VA SER UNA NENA - Cornèlia Abril

el dia del llibre Cornèlia Abril estrena llibre