eren quasi deus

fa cinc anys i escaig d'aquestes paraules que avui torno a publicar

divendres, 21 de febrer de 2014

eren quasi deus

eren quasi déus i no del tot homes
eren dos, de vegades tres
un, el més alt, feia temps que no s'afaitava
l'altre, més retret, amagava les mans dins uns guants de pell de daina
el tercer abaixava el cap per esputar rels verdes
contra el cel   la terra  els inferns

eren quasi deus però patien set humana
aquella set que deixa la boca seca
i només se salva amb aigua

disfressats de pelegrins venien a exigir
que aquella set que era la seva i única
fos sadollada amb beuratges d'elixir fort i espirituós
i entraven a les cases i arrambaven el què podien
i disparaven trets a l'aire per espantar les pors
i trencaven els pots de terrissa amb farinetes
i feien malbé els grans de cereals
ara com farem el pa?
pa?
el que volem és carn
som guerrers, nosaltres
guerrers i l'horror

ja beguts, començaven a riure a pleret
esbufegaven renegaven donaven ordres amb violència
sempre en una llengua estranya
quina llengua era?
viperina
la que tot ho capgira

sempre, sempre

fantàstica misèria

Les preguntes transcendentals arriben en el punt àlgid, quan ja no serveixen per aclarir res; sols per demostrar l'únic resultat final tolerable: taules.

Però això té gust de victòria.

Després veniu a demanar col·laboració, que participem, que ajudem, que llegim -sobretot això, que llegim-, que comprem, que sumem allà on vosaltres heu restat i sostret.

Sempre més enllà de, fora de, lluny de... massa lluny de tot arreu.

Fantàstica misèria.

de nou, res de nou

dilluns, 14 d’agost de 2017

Todorov i la vocació de la memòria

MEMORIA DEL MAL, TENTACIÓN DEL BIEN - Indagación sobre el siglo XX
Tzvetan Todorov - Ediciones Península - HCS - Año 2002


(...) Prohibimos a todos nuestros súbditos de cualquier estado y calidad que sean, renovar su memoria..."
    Más cerca de nosotros, en 1881, Paul Déoulède, fundador de la Liga de los Patriotas y militarista convencido, clama, con un espíritu opuesto:
 
                                 Sé de algunos que creen que el odio se apacigua:
                                 ¡No, no!, el olvido no entra en nuestros corazones.

Así allana el camino para la carnicería de Verdún. Sin saberlo, confirmaba con sus palabras una fórmula de Plutarco según la cual la política se define como lo que arrebata al odio su carácter etereno; dicho de otro modo, lo que subordina el pasado al presente.
-pág.204 - Vocación de la memoria -

:::


Ahora bien, la diferencia entre justicia y venganza es doble. En primer lugar, la venganza consiste en responder a un acto individual con otro acto individual, comparable en principio: mataste a mi hijo, yo mataré al tuyo. La justicia, en cambio, confronta el acto individual a la generalidad de la ley; el anonimato de los justicieros (policías o magistrados) se opone a la identidad singular del vengador. La venganza, como el perdón, es personal; la justicia no lo es, la ley no conoce individuos.
(...) El acto de justicia repara la ruptura del orden social, confirma la validez de la ley (escrita o, como en los crímenes contra la humanidad, no escrita) y, por lo tanto, el propio orden social; no compensa necesariamente la ofensa sufrida por el individuo. Lo importante desde este punto de vista no es que la justicia sea más o menos severa, sino que sea.
-pág.206 - Vocación de la memoria -

canya americana amb arrel

Ser-hi sempre

Sermons a banda, el joc és tan senzill com esgraonar les tramoies de quatre fustes i un tauló. L’assumpte promou posar en marxa els verbs tòrcer i retòrcer en moll o en sec, i retorquir. O sigui, fer valer un argument contra el mateix que l’ha exposat. A partir d’aquest punt no cal gaire més imaginació: un dipòsit d’aigua, quatre agulles de cap, bobines; i eludir els intents d’entesa. Perquè el que val i preval és tenir ganes de participar en el joc col·lectiu; les instruccions son ben senzilles: ser-hi, ser-hi sempre. Que ve a ser com no ser-hi mai. I allargar la mà, per estirar la corda. I després quedar-se esperant a veure com i per quin punt es van trencant els fils. Donat que ningú guanya, es pot optar per començar un relat nou agafant l’altra punta. Ben mirat, es tracta de mantenir la iniciativa i no perdre el pas. I de fer valer un diàleg impossible entre desiguals. Un col·loqui com el que mantindrien col·legues de feina, per exemple, i que resulta del tot impossible quan el vincle és la paràbola. No quadra: la gent del carrer ha de passar també pel sedàs de la disciplina de partit? Segur? O pel garbell dels protocols establerts aleatòriament que son i seràn exigits com un deure? Segur? I tot això per la via del prendre i reprendre? 

etcètera

Estava estudiant les nocions de perspectiva. Per arribar a quadrar diferents punts de vista.
Trobo conceptes com ara: ombra pròpia, ombra llançada, focus, punts de fuga, davant l'espectador, darrera l'espectador, al costat de l'espectador, plantejament i representació, punt de distància, punt principal, punts mètrics...

Aldo Pellegrini - La porta de la poesia

"La poesía tiene una puerta herméticamente cerrada para los imbéciles, abierta de par en par para los inocentes. Nada hay más opuesto a la imbecilidad que la inocencia. La característica del imbécil es su aspiración sistemática a cierto orden de poder. El inocente, en cambio, se niega a ejercer el poder porque los tiene todos. Por supuesto, es el pueblo el poseedor potencial de la suprema aptitud poética: la inocencia. Y en el pueblo, aquellos que sienten la coerción del poder como un dolor.

La poesía no es más que esa violenta necesidad de afirmar su ser que impulsa al hombre.

Los imbéciles viven en un mundo artificial y falso: basados en el poder que se puede ejercer sobre otros, niegan la rotunda realidad de lo humano, a la que sustituyen por esquemas huecos. El mundo del poder es un mundo vacío de sentido, fuera de la realidad. La poesía es una mística de la realidad. El poeta busca en la palabra no un modo de expresarse sino un modo de participar en la realidad misma.

La puerta de la poesía no tiene llave ni cerrojo: se defiende por su calidad de incandescencia. Sólo los inocentes, que tienen el hábito del fuego purificador, que tienen dedos ardientes, pueden abrir esa puerta y por ella penetran en la realidad. La poesía pretende cumplir la tarea de que este mundo no sea sólo habitable para los imbéciles."

Aldo Pellegrini

pseuo-frenòlegs (bis)

el 28 d'abril de 2014 escrivia en el blog aquestes paraules:

ni tan sols esperem rebre explicacions vagues, per a què? tot és prou evident:  els pseudo-frenòlegs adoctrinen, les bases obeeixen i nosaltres sentim aquella vergonya vinculada a la discreció: som objecte d'agressió, d'un rar assumpte que no ens identifica, sols ens basteix amb posat d'altre, a estones ens trepana les orelles amb soroll de fal·làcia que proclama un tipus fluix, incontinent, malfadat, epicentre de text, context i pretext

.

                      

la llima dels "ismes"

em fa gràcia comprovar la feina lacerant que segeuixen fent els "ismes". Tothom té clar que el fanàtic és l'altre. Apa. I que la vehemència amb que -"jo"- expresso les idees està carregada de raons. Només faltaria.

Però ningú és infal·lible pel fet d'embolcallar-se amb la bandera d'una ideologia.

Seria força recomanable reconduir de tant en tant els pensaments. Propis i aliens. Pensar que potser hi ha alguna cosa, evident o no, que es pot replantejar: els conceptes, la manera d'actuar, els altres i les seves idees diferents, les sinèrgies, la meritocràcia i més.

Entra o no entra en els esquemes inamovibles de les estructures sistemàtiques, fer-se aquestes preguntes? La vida privada, per exemple, la de cadascú. La que ha de ser tothora a la casa de cadascú i prou.

Això sí que ha de ser infal·lible: deixar de ficar el nas on no cal ni convé ni pertoca.

d'una banda de carrer a l'altra

camarades en decadència:

(sobretot, que no es noti

que no es noti

o morirem tots)

 barrots barruts i barrats