El diletant es troba en el cor de l'escenari. Ell es deu al
seu públic, centenars de figures d'argila que amb la suor de les mans elabora
dia a dia, i que ell mateix acomoda a platea abans de cada funció. Avui, per exemple, farà una conferència. Porta l’escrit imprès
en un full blanc i llegeix: eco, jo, ergo, ego, me, amb mi, el meu, ego, eco, jo. Deixa entreveure un punt de timidesa, i de seguida s’excusa.
Ha notat el rubor a la cara: m’horroritzen els bocamolls, comenta. Riures i
aplaudiments enllaunats. Es fa silenci a la sala. És un silenci bàrbar,
indomable. Respira el diletant, s’empassa petits glops de saliva, està
convençut de la importància del moment. Serà històric. Per això, decideix
llegir un poema intitulat: "I jo dic". Cadenciós, l’eloqüent orador
declama amb inimitable estil el vers únic: “Quan li parles al propi ego, perds
el seny”. De nou aplaudiments i rialles enllaunades a les butaques. Final de l'escena. El públic es queda a la sala. Ningú es
mou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada