tinc sensacions de final de curs; potser a causa d'aquest inesperat flagell de calor, tal vegada per haver posat el punt i final a una feina llargament ajornada; que després d'anys i panys tres llibres més habitin avui la terra, i que els tres siguin de la meva autoria, hauria de ser anecdòtic per a la literatura, però en canvi no deixa de ser una notícia important no només per a mi, sinó també per a les persones que han mantingut íntegra la confiança en el projecte; jo ho visc amb emoció continguda, em permeto reviure els moments essencials i agradables d'un procés que ha resultat força complicat i en algunes fases fins i tot dolorós; i per això rebutjo malbaratar-ne un bri de la seva naturalesa, una naturalesa de somni que alimentava l'aparença de futura possibilitat; escriure és un privilegi; llegir, una opció; saber estar satisfets de la feina feta, una opció de privilegi
.
...I ESCAIG: pàgina de matilde nuri i espona
Saber estar satisfets de la feina feta és molt important. Cal mantenir les il·lusions i aquesta mena de privilegis...
ResponEliminaBé, veig que s'entén!! les meves paraules no t'han fet disparar la imaginació cap a alguna cosa estrambòtica; en tens prou amb el sentit del post
ResponEliminaapa, ens veiem!
em pensava que havia fet un comentari a aquesta entrada...
ResponEliminaI tant, si té importància: són les pedres del teu fonament i, com a tals, et sostenen. Felicitats.
Felicitats!
ResponEliminaJo encara tinc molt poc publicat, només algun poema.
Mati, un post molt ben escrit ple d'emocions i sentiments, però va, va, que ja en toca un altre, no?
ResponEliminaGràcies, amigues!
ResponEliminaOlga, les primeres pedres em sostenen, sí, és ben bé així!
Helena, jo també tinc més anys; tot arriba al seu temps,
Teresa, tinc alguna cosa que s'està mig acabant de coure al forn...
m'agrada rebre la vostra visita, ;)