Carisma

Llegint els intercanvis de paraules que aquests dies es troben a les xarxes socials recordo la visita al Museu dels Escriptors, a Dublín. Una casa d'estil irlandès: totxana roja, porta blanca, petitona i ben acollidora. A l'interior hi ha una cambra amb les fotografies del rostre d'uns quants autors, a peu de quadre, unes frases, que avui serien tuits, i no precisament elogiosos des de la Irlanda rural cap a la privilegiada noble Anglaterra, i viceversa.

Perquè es veu que això d'anar pel món insultant s'adiu força amb la gent que es dedica a escriure. Afinar la ploma, vindria a ser, oi? Però, en canvi, a mi m'atrau tot just el contrari. Em sento bé en la companyia de persones respectuoses, que saben dir sis-plau o gràcies, et veig i et reconec, i totes les frases d'aquesta naturalesa que podem imaginar.

Amb el temps, m'he anat trobant amb una constant: de totes les persones que he conegut i tractat, només les que son  més intel·ligents m'han fer sentir intel·ligent a mi. M'han mostrat la seva visió particular dels assumptes de la vida i de la professió. En general, el gaudi absolut l'he trobat en la companyia de persones que al seu torn han conegut el plaer en la feina, en el hobby, en la manera d'anar fent, en l'amistat.
Tarannà, se'n diu, d'això. Temperament , i també carisma. El denominador comú en totes elles ha estat el comportament ètic, una honorabilitat certa, el respecte per l'alteritat.

No fa gaire he escrit en algun lloc que els estrategs de despatx s'equivoquen quan actuen com si tothom acceptés la guerra. No. La guerra només justifica la mentalitat bel·ligerant. O el seu derivat, el poder econòmic. Res més.
La pau és un privilegi que cal guanyar i al qual tenim accés tots, si volem. Sense necessitat d'afinar res. Sense forçar. Tal qual som
.