eren quasi deus

fa cinc anys i escaig d'aquestes paraules que avui torno a publicar

divendres, 21 de febrer de 2014

eren quasi deus

eren quasi déus i no del tot homes
eren dos, de vegades tres
un, el més alt, feia temps que no s'afaitava
l'altre, més retret, amagava les mans dins uns guants de pell de daina
el tercer abaixava el cap per esputar rels verdes
contra el cel   la terra  els inferns

eren quasi deus però patien set humana
aquella set que deixa la boca seca
i només se salva amb aigua

disfressats de pelegrins venien a exigir
que aquella set que era la seva i única
fos sadollada amb beuratges d'elixir fort i espirituós
i entraven a les cases i arrambaven el què podien
i disparaven trets a l'aire per espantar les pors
i trencaven els pots de terrissa amb farinetes
i feien malbé els grans de cereals
ara com farem el pa?
pa?
el que volem és carn
som guerrers, nosaltres
guerrers i l'horror

ja beguts, començaven a riure a pleret
esbufegaven renegaven donaven ordres amb violència
sempre en una llengua estranya
quina llengua era?
viperina
la que tot ho capgira