la llei de recurrència

el vailet s'està assegut a la vorera del carrer; secardí, eixerit, mig replegat sobre sí, s'agafa les cames amb els braços i s'encongeix d'espatlles; li perfila la cara un tret de timidesa, un esclat de rubor; desconeixem el motiu que provoca en ell una semblant reacció; no obstant això, la imatge que veiem ens ajuda i estimula; la supressió de l'evidència suggereix la presència d'una altra persona, algú que no veiem i es manté fora de l'enquadrament del visor i, per tant, fora de la coberta del llibre que tenim a les mans; quan nosaltres, potencials lectors, en un moment o altre, prenguem la decisió de començar a llegir el relat, tindrem notícia de que allí, al costat del vailet, hi havia de manera constant una figura humana en plena conversa; més o menys, un intercanvi d'aquesta naturalesa: si admetem que la vida és un conjunt d'elements muntats en cascada, podem dir sense por a equivocar-nos que allò que som i fem avui tindrà conseqüències directes sobre allò que serem i farem demà; com un corrent d'aigua saltant per un desnivell del terreny, ens arrosseguen els desequilibris emocionals, els embats de l'atzar, els problemes que ens planteja la coexistència i hem de resoldre; perquè no volem marxar cap-cot dels projectes que ens il·lusionen, hem de dirimir i treure l'entrellat dels nusos procurant deixar el menor nombre de damnificats en el camí i alhora mirar d'estalviar-nos a nosaltres mateixos ser un damnificat més; l'escena en qüestió capta el moment concret en què el vailet dóna resposta al plantejament consecutiu: quin és el nombre que segueix en la successió 1,1, 2, 3, 5, 8... ; intuint quina és la llei característica de la successió, ha dit 13
.