quan anàvem a escola, fèiem cua per agafar el berenar; hi havia pa amb xoriç, pa amb confitura vermella o galetes maries; podies triar, però a mi m'agradava el formatge, i si no n'hi havia m'estimava més passar de berenar; perquè el xoriç no tenia gust de res, les maries eren estantisses i la confitura vermella semblava feta de maduixes insípides; les digestions eren pesades o lentes i produïen flatulències, de vegades vòmits; potser perquè l'aigua que circulava en xarxa anava clorada o no, mai se sabia;
els alumnes que el vespre se'n tornaven a casa, eren més alegres que els alumnes interns; entre els que no anaven a casa, hi havia dos alumnes que tampoc marxaven el cap de setmana; deien que superdotats; el cas és que es feien valer i imposaven el seu criteri de selecció: qui té pijama per dormir, és idiota i no pot ser admès sota cap concepte al cercle d'amics; qui dorm nu, sí;
la pitjor imatge del dia l'oferien de bon matí els alumnes externs quan arribaven; en aquella hora es condensaven tots els odis indiscriminats, ferment de moltes batalles absurdes; sortíem al pati, els nens jugaven amb els tira-xines o a pilota; les nenes saltaven a corda, feien rotllanes per cantar cançons, parlaven de les seves coses; hi havia alumnes ben estranys que gastaven el temps en llegir un llibre, potser perquè un bon llibre millora totes les menges
.
M'agrada com expliques aquests records, perquè em fas estirar el fil dels meus... clar que al meu internat, era impossible dormir nua... ;) mai no se'm va acudir de provar-ho, en aquell temps.
ResponEliminarecords o no, Carme, perquè jo no vaig anar a una escola mixta, per exemple
ResponElimina;)
Bé, doncs, diem que són records figurats...
ResponElimina