OBRA MESTRA

El diletant es troba en el cor de l'escenari. Ell es deu al seu públic, centenars de figures d'argila que amb la suor de les mans elabora dia a dia, i que ell mateix acomoda a platea abans de cada funció. Avui, per exemple, farà una conferència. Porta l’escrit imprès en un full blanc i llegeix: eco, jo, ergo, ego, me, amb mi, el meu, ego, eco, jo. Deixa entreveure un punt de timidesa, i de seguida s’excusa. Ha notat el rubor a la cara: m’horroritzen els bocamolls, comenta. Riures i aplaudiments enllaunats. Es fa silenci a la sala. És un silenci bàrbar, indomable. Respira el diletant, s’empassa petits glops de saliva, està convençut de la importància del moment. Serà històric. Per això, decideix llegir un poema intitulat: "I jo dic". Cadenciós, l’eloqüent orador declama amb inimitable estil el vers únic: “Quan li parles al propi ego, perds el seny”. De nou aplaudiments i rialles enllaunades a les butaques. Final de l'escena. El públic es queda a la sala. Ningú es mou.