Daina

Corre la daina, sense dents, empaitant una bèstia espantadissa: ¿la formiga? ¿la marieta? Amb alegria tresca per camins verds i no mira més enllà del prat. I com que no mira més enllà del prat, no veu que la veuen. Però quan després li fan preguntes com ara: ¿d'on vens tota sola? diu: ah, no ho sé, pregunta-ho a les flors o a les daines de l'estol que anaven amb mi. ¿Qui? ¿Algú més de l'organització escolta? I ja no hi sent, ella corre lleugera com la daina que és, perquè oh! ha vist el cérvol enfilat a la roca, banyes amunt.