la bona gent

Soc a la plaça Catedral quan dos individus se m’acosten. Un i altre volen informar-me del mateix fet. L’un ¿va begut? quequeja i em fa tocs successius al braç. L’altre, ebri de si mateix, eleva el to per renyar-me: “Que no ho ha vist? Mentre vostè, amb tota la parsimònia d’aquest món, es prenia un cafè amb gel, un parell de ganàpies li han pres la cartera”.

—No seria la primera vegada, oi? Gràcies per avisar-me. Ja he trucat a l’autoritat competent.

 Han marxat esperitats. Llàstima. Els volia demanar si serien tan amables de declarar amb mi a la comissaria més propera.