Pudor de tuf

Pensava que avui fa una pudor estranya. En el meu àmbit, 

m'ha semblat força exacte aplicar l'expressió 'pudor de tuf'.

I és que mig endreçava poemes i arxius al llapis de memòria 

quan m'he trobat algunes estrofes que feien mala olor 

però no sabia definir quina mena de mala olor era. 

Llavors m'ha vingut al cap l'expressió: pudor de tuf. 

Una de les estrofes era, per exemple:

He vist el matí atapeït. Com una farsa

embotida als dintres desguassats
d’un pollastre a punt d’anar al forn
i que no troba prou espai d’obertura
en l’orifici contràctil. 

                          L’auxiliar de cuina 

ha d'entaforar amb el puny orellanes, 

prunes, pinyons, pilota i poma 

sense pelar. 

                L'espai ja fa tuf de carn rostida

            d'animal sofert que sua

                 en la tija de ferro    a l'ast

              giravoltant     a foc viu.

 

jo i la meva ego

Quan parla el jo i la meva ego és probable que la veu no sigui del tot imparcial. Si, a més, es tracta d'un ego ben alimentat, s'intueix el deix del fanatisme. I en el moment que l'ego ve acompanyat d'una pàtina messiànica, l'àmbit s'estreny i es redueix a mínims. Tota endogàmia és sinònim de falta d'aire, i demana obrir amb urgència finestres per ventilar. 

Si es pretén fer una valoració de resultats, caldria tenir en compte les fites assolides però també la despesa econòmica i el cost personal; de la mateixa manera convindria estimar allò que en queda exclòs, perquè el rebuig és prou significatiu en qualsevol cas. 

Per molt que jo i la meva ego sigui la mesura de la vàlua del meu prestigi, no deixa de ser una objectivació, per excés o per defecte, de les dades que es poden trobar a l'hemeroteca, les confrontacions en paral·lel, la feina de les escombres, els silencis, la vigilància i el control de fluxos, la incidència social. De fet, de l'existència de totes les realitats en conjunt. Com més negades, més presents. Algun dia en sabrem les raons.

fantàstica misèria

Les preguntes transcendentals arriben en el punt àlgid, quan ja no serveixen per aclarir res; sols per demostrar l'únic resultat final tolerable: taules.

Però això té gust de victòria.

Després veniu a demanar col·laboració, que participem, que ajudem, que llegim -sobretot això, que llegim-, que comprem, que sumem allà on vosaltres heu restat i sostret.

Sempre més enllà de, fora de, lluny de... massa lluny de tot arreu.

Fantàstica misèria.

la llima dels "ismes"

em fa gràcia comprovar la feina lacerant que segeuixen fent els "ismes". Tothom té clar que el fanàtic és l'altre. Apa. I que la vehemència amb que -"jo"- expresso les idees està carregada de raons. Només faltaria.

Però ningú és infal·lible pel fet d'embolcallar-se amb la bandera d'una ideologia.

Seria força recomanable reconduir de tant en tant els pensaments. Propis i aliens. Pensar que potser hi ha alguna cosa, evident o no, que es pot replantejar: els conceptes, la manera d'actuar, els altres i les seves idees diferents, les sinèrgies, la meritocràcia i més.

Entra o no entra en els esquemes inamovibles de les estructures sistemàtiques, fer-se aquestes preguntes? La vida privada, per exemple, la de cadascú. La que ha de ser tothora a la casa de cadascú i prou.

Això sí que ha de ser infal·lible: deixar de ficar el nas on no cal ni convé ni pertoca.

lectures

reflexions breus després de fer un tomb pel clavegueram: no em ve d'ahir, sinó de més lluny, la impressió que passen coses alienes a la voluntat de la gent; a tots nivells, personal i col·lectiu, a vegades puntuals, fins a l'extrem de que aquestes coses poden arribar a ser invisibles a la percepció: és trist que, com a individuo, tinguis coneixement d'allò que t'estan fent des de fora, i en canvi hagis d'admetre que no ho pots rebatre ni demostrar perquè la tirallonga de dificultats a l'hora de desfer nusos comença en la primera baula: no convé! out! però la situació continua invariablement com qui segueix les instruccions d'un joc pervers: que passin coses enllà del domini propi, sota control remot, algú que ens ha estat inventant el passat, ens intervindrà el present i ens projectarà el futur: així ha de ser; caram! 

suposo que algun dia en sabrem més, de tot plegat, del gal mediàtic, de quin paper han jugat els actors coneguts i amb responsabilitat en aquest moment històric, no tant com a creadors d'opinió pública sinó com a interventors directes en el relat general, i, perquè no queda a nivell d'anècdota ni en mans de l'histrionisme d'uns adolescents perpetus, és gravíssim, sobretot quan hi ha una intenció concreta, i encara més si s'acaba demostrant que es mouen els fils des de les estructures d'estat i nosaltres som els seus putxinel·lis reduïts a la llar
.