dijous, 30 de gener de 2014

pedretes i engrunes de pa

entre el verb entendre i el verb comprendre hi fem encabir un món, totes les fresses d'una paròdia lenitiva i els seus ecos, la reiteració, com una tos; tanmateix, les variants de ser o tenir: 'sóc una casa, tinc una casa' / 'sóc un inepte, tinc un inepte', mestres ressobinats miren de reüll i s'entesten a ensenyar conceptes que mai no han après; prou hàbils encara, això sí, saben com agafar i prendre, redimir boques afins, dictar sentència; i quina embafada portem; llum blavissa, groguenca i platejada del matí, gira-sols en els camps empordanesos, canten les arrodonides veus d'agrupacions veïnals, la gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dóna la gana: no et preguntis ara què va ser primer, si la gàbia o la ràbia, no t'incumbeix; lleva't, ves a caminar, fa un dia esplèndid
.



2 comentaris:

Montse ha dit...

la llàstima és que jo, mentre surto a caminar en aquest dia preciós, m'entesto en que si que m'incumbeix. El que dic: sóc una marciana!

matilde nuri i espona ha dit...

ens incumbeix la feina de tirar endavant, i no tant -almenys a mi m'ho sembla- aclarir altres qüestions
marciana!