DE L'ART DE LA PODA
pels ràpids de la vida
a peu de nuesa dels objectes
l'ombra dosifica el cos
i una solemne fosquedat
determina condició i rang: jo
sempre jo i només jo
antítesi de l'arbre de lleves
del recull A TALL D'AIGUA
Copyright - Matilde Nuri i Espona - any 2013
2 comentaris:
L'encertat poema em fa recordar una dita popular que descriu els bufats, superbs, creguts: "aquell es mira la seva ombra". És a dir, gira el coll per veure si hi és i, efectivament, la veu, però no sap que és només ombra.
Ara, Mati, ja en el sentit misteriós: ¿i si no ens veiem l'ombra? ¿I si no ens veiem reflectits als miralls? Ai...
Una abraçada en quart minvant,
Olga
molt bona, aquesta de l'ombra!
si no ens veiem l'ombra, és que el sol està alineat en la vertical del cos -passa poc sovint, però passa., i si no ens veiem reflectits al mirall és que ens hi hem girat d'esquena!
Olga, és això, oi?
la lluna minvant té la particularitat d'abraçar la lluna; és una imatge de gran bellesa i única, les dues llunes, l'una en l'altra; en parlo als meus escrits perquè a mi em fascina aquest joc de dos sense deixar de ser una
com aquesta abraçada, també!
.
Publica un comentari a l'entrada