Poema- cremallera anti-botó

"...però un cos maltractat no és analfabet, entén la fam sense

fons, cada porus fa lectura de la lletra menuda..."

Cremallera - Un botó per cada trau - Matilde Nuri

.

John Ashbery - bis

dilluns, 4 de setembre de 2017

John Ashbery

SONETO: MÁS DE LO MISMO
Pág. 161


Prueba a evitar el patrón evitado,
el patrón de evitar. No es tan fácil como parece:
afanosa la espina sale a flote
desde el pez para volverse parqué. O lo que venga bien.
Nuevas fractales claman por ser idénticas
a sus hermanas. Lo logra la mitad. Las otras
acaban siendo los estampados de flores provenzales que creó
algún adormilado pero ingenioso
tejedor a mediados del siglo dieciocho,
y no habían cobrado vida nunca hasta ahora.

Practicar una escala es parecido: siempre distinta y nunca la misma.

No preguntes por qué hacemos estas cosas, sino por qué les hallamos sentido.

Pregúntaselo al cuco clavado en pleno vuelo
entre la pagoda y la cueva rococó del ermitaño. Puede que te lo diga.




POR DÓNDE VAGARÉ
John Ashbery

Lumen 2006

poema i cita - Seamus Heaney (bis)

divendres, 29 de desembre de 2017

poema i cita - Seamus Heaney

ALLÍ, DE REPENTE
de Seamus Heaney


Una fría puesta, una nidada, casi escondida
Entre el mantillo del otoño pasado, pero sabía yo,
Por falta de brillo y la quietud, que estaba podrida.
Convertido en sudor fúnebre el rocío de la mañana
Que no hacía brillar las cáscaras, sino que las humedecía,
Estaba agachado en la húmeda hierba
Junto al seto, adorando el nido,
Madrugador, dedicado a meter mano en los nidos
Y habituado a hallar cálidos huevos. En su lugar,
Esta inesperada bolita polar,
Este estigma, este frío de piedra redonda del amanecer
En mi humillada mano derecha, prueba indiscutible,
De repente, de lo que allí conspiraba para abortar
La materia en su enfrentamiento planetario.

28 desembre 2019

Escrivia, entre algunes altres línies, una convicció humana que avui reprodueixo aquí sense fidelitat a l’original. Deia, més o menys, que una perversitat de les més malèvoles és ser art i part, causa i acta, argument i inducció, la cosa que genera la idea i la idea que genera la cosa, i totes les viceverses imaginables. També escrivia amb convicció humana sobre la noció ‘sector’ amb el dubte de si aquesta paraula pertany o no a la família de paraules derivades de ‘sectorial’.

Vull retorquir, és clar. i tornar la fletxa a qui l’envia. Per eludir haver d’explicar la mirada de reüll i barutellada que perfora de la barrera estant, persistent, insistent, sense motiu i sense permís. Seria massa fàcil, i poc reconfortant, pensar en la possibilitat d’una coincidència que no cal ni convé anomenar casualitat. Perquè tot és causal. Res és atzar quan ocorre tothora i en tot cas. 

L’omnipresència deu ser la coartada. És així com l’estructura de control s’assegura l’existència i elimina els risc de ser detectada? Amb el jo dic, jo imposo i tu no tindràs ni opció de retorn, perquè si oposes resistència ens donaràs munició, i si no oposes resistència, continuarem furgant en les teves olles que és, en última instància, la nostra única i primera missió. Furgar. Crear el relat. Menystenir l’esperit de la narració. Anular la dissidència. Riure, escarnir. Marejar la perdiu fins el límit de la paciència i tirar-la a l’olla, convidar els amics a dinar: veniu, ens la menjarem viva! Viva? De fet, és ben igual el contrasentit, ni cal ser coherents: viva morta, morta viva. Sempre hem fet allò que volem fer, ho fem encara, ho farem en el futur. Nosaltres, els adversaris desconeguts i impenitents, som narradors omniscients.

Avui, 28 de desembre, dia dels sants innocents, celebrem que la perdiu s’indigesta si s'endrapa amb plomes. Almenys aquesta és una sacralització que va força més enllà del bé i del mal.

Santa Otília

Avui és santa Otília. Un nom que potser no li dirà gaire res a qui llegeixi aquesta entrada, sobretot després d’ahir, 13 de desembre, dia de santa Llúcia a qui tothom coneix com l'encarregada de conservar la vista a qui se li encomana, en el cas preferent dels cecs. Així, sense més. I tranquils, que el miracle ja es farà sol.

Però avui és santa Otília i els òptics celebrem la festa de la nostra patrona. L'òptic optometrsita és qui cuida la vista de la gent a nivell, diguem, real. Perquè és encomiable pregar, però els problemes se solucionen fent alguna cosa de profit a nivell pragmàtic. Resar i prou no ens acabaria d’ajudar a veure-hi bé.

La carta adjunta ve de quan jo estudiava a la U.P. Tramet santa Otília, l'envia a un grup d’òptics en la convocatòria del sopar un 14 de desembre de fa uns quants anys. La demostració que els temps canvien s’aprecia en els segells, el preu és en pessetes. Les imatges són prou gràfiques i parlen per si soles.

Salut tingueu en els vostres ulls. O pregueu

.

Poema XIV - Un botó per cada trau

                  

LA PSICOLOGIA DELS FAL·LIBLES

I.

 estranya és, segons com,

la psicologia dels fal·libles: troben un mirall

           sempre a punt per encarar-te

                           amb voluntat

 i propòsit de posar-te al teu lloc

 d’on ells mateixos

                     puntimirats

                             abans

                  te n’expulsen

OBRA MESTRA

El diletant es troba en el cor de l'escenari. Ell es deu al seu públic, centenars de figures d'argila que amb la suor de les mans elabora dia a dia, i que ell mateix acomoda a platea abans de cada funció. Avui, per exemple, farà una conferència. Porta l’escrit imprès en un full blanc i llegeix: eco, jo, ergo, ego, me, amb mi, el meu, ego, eco, jo. Deixa entreveure un punt de timidesa, i de seguida s’excusa. Ha notat el rubor a la cara: m’horroritzen els bocamolls, comenta. Riures i aplaudiments enllaunats. Es fa silenci a la sala. És un silenci bàrbar, indomable. Respira el diletant, s’empassa petits glops de saliva, està convençut de la importància del moment. Serà històric. Per això, decideix llegir un poema intitulat: "I jo dic". Cadenciós, l’eloqüent orador declama amb inimitable estil el vers únic: “Quan li parles al propi ego, perds el seny”. De nou aplaudiments i rialles enllaunades a les butaques. Final de l'escena. El públic es queda a la sala. Ningú es mou.

Mocadera

La dent postissa demana una mitjamossa. Que els dos llistons en angle recte rebaixin gruixos de perfil. Així, en el moment d’unir-los, adquireixen el contorn inicial. Però l’han enganyada, i se n’adona a destemps, massa tard. Amb l’estomac regirat i els budells picats per adherències, empunya les entranyes del porc, arregla el conjunt per fer-ne embotits. No té tripa ni moca, pensa. Però, continua. Com qui crida el mal temps, s’empastifa de sang els dits i espera que l’aigua del safareig se l’endugui, petita cambra avall, bruta, llardosa, empotingada. I, ara prega?

els déus menors - bis-

dimecres, 16 de setembre de 2015

els déus menors

I.
de fullam
disfressen
la parla

la de tots ells
i, amb displicència,
la de tots nosaltres


II.
exalten la destresa del més jocós
la sagacitat del més ocorrent

instrueixen en l'art de menystenir
i no en l'aprenentatge de tenir

recomanen estalviar-se l'autocrítica
la informació absent els atorga la raó


III.
l'assumpte amatori
assumpte fictici
recurs obsolet

IV.
vindrà més increpació
més desdeny dels infants
nous episodis de caça menor amb parany

és condició sense atenuants
la violència soterrada
.

I elles, les més belles

elles, les més belles

ululen sant i senya

amb disciplina

esborren la mà

i la pedra fa com un jeure

als ulls de poll

ben esbocinada

s’estira i rauca

 -¿quina era la qüestió?-

la pregunta és encara

una i la mateixa

i espera resposta