La dent postissa demana una mitjamossa. Que els dos llistons en angle
recte rebaixin gruixos de perfil. Així, en el moment d’unir-los, adquireixen el
contorn inicial. Però l’han enganyada, i se n’adona a destemps, massa tard. Amb
l’estomac regirat i els budells picats per adherències, empunya les entranyes
del porc, arregla el conjunt per fer-ne embotits. No té tripa ni moca, pensa.
Però, continua. Com qui crida el mal temps, s’empastifa de sang els dits i
espera que l’aigua del safareig se l’endugui, petita cambra avall, bruta,
llardosa, empotingada. I, ara prega?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada