28 desembre 2019

Escrivia, entre algunes altres línies, una convicció humana que avui reprodueixo aquí sense fidelitat a l’original. Deia, més o menys, que una perversitat de les més malèvoles és ser art i part, causa i acta, argument i inducció, la cosa que genera la idea i la idea que genera la cosa, i totes les viceverses imaginables. També escrivia amb convicció humana sobre la noció ‘sector’ amb el dubte de si aquesta paraula pertany o no a la família de paraules derivades de ‘sectorial’.

Vull retorquir, és clar. i tornar la fletxa a qui l’envia. Per eludir haver d’explicar la mirada de reüll i barutellada que perfora de la barrera estant, persistent, insistent, sense motiu i sense permís. Seria massa fàcil, i poc reconfortant, pensar en la possibilitat d’una coincidència que no cal ni convé anomenar casualitat. Perquè tot és causal. Res és atzar quan ocorre tothora i en tot cas. 

L’omnipresència deu ser la coartada. És així com l’estructura de control s’assegura l’existència i elimina els risc de ser detectada? Amb el jo dic, jo imposo i tu no tindràs ni opció de retorn, perquè si oposes resistència ens donaràs munició, i si no oposes resistència, continuarem furgant en les teves olles que és, en última instància, la nostra única i primera missió. Furgar. Crear el relat. Menystenir l’esperit de la narració. Anular la dissidència. Riure, escarnir. Marejar la perdiu fins el límit de la paciència i tirar-la a l’olla, convidar els amics a dinar: veniu, ens la menjarem viva! Viva? De fet, és ben igual el contrasentit, ni cal ser coherents: viva morta, morta viva. Sempre hem fet allò que volem fer, ho fem encara, ho farem en el futur. Nosaltres, els adversaris desconeguts i impenitents, som narradors omniscients.

Avui, 28 de desembre, dia dels sants innocents, celebrem que la perdiu s’indigesta si s'endrapa amb plomes. Almenys aquesta és una sacralització que va força més enllà del bé i del mal.