sense exèrcit

avui és un home jove qui parla mirant a la càmera, vesteix anorac blau i s'abriga el cap amb una gorra de llana: no lluitem als carrers ni els companys han mort per beneficiar als mateixos de fa vint anys, volem que ens representi gent nova; el clam neix de l'absurditat extrema en que causa i part i acusació i defensa coincideixen en una mateixa figura retòrica que s'ofereix a la contemplació intel·lectual; fa feredat; necessitem gent nova, diu l'home; i pensem: prou endogàmia; i tot d'una sentim gratitud pels mestres de debò, els mestres que posen a les coses el nom concret que les anomena, que fomenten en l'altre la facultat de pensar per sí o la capacitat d'imaginar ja no les emboscades mortals que es perpetren en els carrerons sense sortida de la demagògia, sinó boscs i muntanya alta, turons coronats per ermites o castells, rius que travessen fondalades, planúries amb cases pairals i masoveries i famílies que volen viure a pagès i menar el bestiar i cultivar la terra i al seu torn ensenyar als seus fills i a tothom que ho vulgui saber el nom dels arbres i dels animals i de les herbes i de les flors, tan vàlid a les zones rurals com a ciutat, amb el convenciment de que una persona que coneix l'espai on viu serà l'escull eficaç en el territori; el guardià impenitent que haurà de garantir la pau en un país sense exèrcit
.