(..)
Paraules i llibres havien de desmentir la realitat i generar esperança. Allò era el xoc violent d'un impuls contra la força de si mateix. Grans onades pugnaven amb l'estridència dels crits de les aus migratòries. Però el deseiximent que el senyor de Kensbrugh es concedia, passava per projectar fets que mai no haurien de succeir. Sovint maquinava escenes noves en substitució de la veritable vida. Tan convençut estava de ser víctima d'una mala descripció que ja no podia viure sense modificar el significat de les paraules. Les pròpies i les alienes.
(...)
El burggravi ocupa per costum l'estatge superior de la torre de granit. La torre de l'amo. La que te ulls de serp, com diuen els talladors de la cantera. Des de dalt, mira amb fixesa les dunes de l'arenal; observa les argelagues i les potentil·les; i amb la punta del bastó més llarg, furga en el sotabosc, just allà on li sembla haver vist una taca blanquinosa, potser l'ombra d'un paperot arrugat, tanmateix el capoll obrint-se d'una orquídia silvestre.
La vida, on no-res l'anuncia. Passen els anys i, com si fos el primer dia, el seu bessó s'embadaleix amb els brots tendres florint en els marges dels camins. Malgrat herbeis, polsegueres, brenys secs i excrements d'animals, la proliferació de signes de vida vegetal. Perquè les plantes creixen fins i tot a les esquerdes de les roques.
És la innocència de néixer.
(...)
Assegut a la butaca, sense a penes variar la postura d'efígie, com de pausa eterna, Phil Kanavagh diria, si pogués parlar, si trobés les paraules adequades, així he estat durant molt de temps, quiet i callat, amb els ulls renunciant a dilapidar del món el banquet que se m'oferia.
A fora, la memòria i el fred assetgen; sona una flauta de sis forats; el mar és cendrós i la línia de l'horitzó s'ha dissipat rere la calitja. La rutina de la solitud emboira el cap i no mereixeria glosa ni acotació al marge, si no fos perquè ha començat a nevar. No sembla una bogeria del seu cap atordit. Tampoc una gràcia més de la veu que mai no calla i dia sí dia també insisteix amb el martelleig d'una salmodia avorrida.
Això és el tròpic i està nevant, els flocs són l'evidència.
(...)
Aquesta pausa de la naturalesa era celebrada per Sean Roach que, vora el foc, es passava el dia llegint llibres.
Fragments de Tempesta de neu al tròpic
En versió castellana, Rojo Flamingo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada