LA REVOLTA DEL SOMRIURE
quan donem tot el que tenim, tenim més
no el doble, si som dues les persones
ni el triple, si som tres, tant se val
és de manera exponencial que s'incrementa el que tenim
i aquest sumatori benefactor conclou on ja sabem
a la quieta o a la valenta
parlant o en silenci
conclou a la sort ben trobada
diguem-ho clar: a la felicitat
diguem-ho clar
2 comentaris:
Cert. El meu geni de nena malagradosa i massa seriosa es veu que es notava. Als 14 anys (¿massa tard, potser?) em vaig obligar a somriure, i em va costar. Però amb la pràctica t'hi acostumes. Somriure en grup és una extensió ben desitjable.
no, no, aquesta no me la vull creure;
no parlo de somriures: parlo de felicitat, que és diferent;
jo associo la felicitat a la coherència vital; i, en això, estimada estimadíssima, a tu no t'hem d'explicar res de res i, en canvi, tenim molt a aprendre;
vaig triar la teva foto per posar a la barra lateral pel somriure emocionat que tens;
petonet
.
Publica un comentari a l'entrada