Ser-hi sempre

Sermons a banda, el joc és tan senzill com esgraonar les tramoies de quatre fustes i un tauló. L’assumpte promou posar en marxa els verbs tòrcer i retòrcer en moll o en sec, i retorquir. O sigui, fer valer un argument contra el mateix que l’ha exposat. A partir d’aquest punt no cal gaire més imaginació: un dipòsit d’aigua, quatre agulles de cap, bobines; i eludir els intents d’entesa. Perquè el que val i preval és tenir ganes de participar en el joc col·lectiu; les instruccions son ben senzilles: ser-hi, ser-hi sempre. Que ve a ser com no ser-hi mai. I allargar la mà, per estirar la corda. I després quedar-se esperant a veure com i per quin punt es van trencant els fils. Donat que ningú guanya, es pot optar per començar un relat nou agafant l’altra punta. Ben mirat, es tracta de mantenir la iniciativa i no perdre el pas. I de fer valer un diàleg impossible entre desiguals. Un col·loqui com el que mantindrien col·legues de feina, per exemple, i que resulta del tot impossible quan el vincle és la paràbola. No quadra: la gent del carrer ha de passar també pel sedàs de la disciplina de partit? Segur? O pel garbell dels protocols establerts aleatòriament que son i seràn exigits com un deure? Segur? I tot això per la via del prendre i reprendre?