Fragment

Era errònia l’apreciació de meteoròleg que en Phil havia fet. Tot i les dades recollides, fruit de l’observació. El color del cel, el senyal de la llum rogenca. El nerviosisme dels cavalls que no menjaven i es bellugaven mig desorientats, amb renills d’esglai i corcovades violentes. Les olors de l’aire. El desplaçament dels núvols. 

   Ell només havia presagiat la meitat de la tempesta. Se n’adona ara, quan ja és massa tard i no pot rectificar. Li semblava il·lògica una nevada al bell mig del tròpic. Era força més avinent pensar en la patologia mental d’un home isolat.

 Ara vindrà la gana. Patirem fam. Veurem els camps privats d’aquell verd característic de les plantacions de te. Els nens s’enjogassaran a les quilles de les barques posades de cap per avall. La platja d’arenes blanques serà encara més blanca; i flonja en aparença, fins que no sigui tota ella una glacera. I algú pensarà, però, per tots els deus de l’oceà: si això és el tròpic. Qui ho diria. Engolit per una calma quasi mortal. I, ara, què? Continuarà nevant sobre l’illa? De ben segur. Els flocs són rodons, i ja se sap que neu rodona, d’altra en dóna.

   

Entretant, a l’altre punta de món, Nicholas Kanavagh té el cos adolorit. Del primer fins a l’últim, cadascun dels seus ossos anticipen un canvi de temps. Nota el rosec d'una rampa malintencionada a l’esquena. Un estremiment que li neix a la base del clatell i va a morir on comencen les vèrtebres del sacre. Nevarà, dedueix. I no s’equivoca. Previsiblement la neu solidificarà. Caldrà habilitar els accessos al port i fer netejar els carrers. Donarà ordre de foradar el gel i de vigilar les conduccions d’aigua. Tantes vegades com calgui, que la dispersió de la disgregació de la dissolució faci més mal.

 Dient neu n’hi havia prou. Entenem la idea. Tots els hiverns nevava a Kensbrugh. De fet, la neu va marcar les expectatives de la mainada del poble. Perquè la neu aconseguia interrompre i posar fre al conjunt de les activitats diàries dels adults. Conforme anava quallant, l’excitació dels nens augmentava. Ningú mirava els rellotges. Per força s’havia d'aturar tothom en aquell punt, fos quin fos el seu estat transitori o interí. Allò era concloent i calia una mica de tolerància. 

    Neva, deien, I més que nevarà. 

    Les primeres neus al·ludien a un rigor persistent. La severitat de les condicions de vida deprimia els adults. No anar a treballar significava més penúria i escassetat futura. Les feines del camp no oferien treva i per això la gent s'arraulia i pregava. El cel proveirà, deien, serrats de dents. O també, de vegades, l’au portarà insectes al bec. 

   Potser demà.... 

.