Era errònia l’apreciació de meteoròleg que en Phil havia fet. Tot i les dades recollides, fruit de l’observació.
El color del cel, el senyal de la llum rogenca. El nerviosisme dels cavalls que no menjaven i es bellugaven mig desorientats, amb renills d’esglai i corcovades violentes. Les olors de l’aire. El desplaçament dels núvols.
Ell només havia presagiat la meitat de la tempesta.
Se n’adona ara, quan ja és massa tard i no pot rectificar. Li semblava il·lògica una nevada al bell mig del tròpic. Era força més avinent pensar en la patologia mental d’un home
isolat.
Ara vindrà la gana. Patirem fam. Veurem els camps
privats d’aquell verd característic de les plantacions de te. Els nens s’enjogassaran a les quilles de les barques posades de cap per
avall. La platja d’arenes blanques serà encara més blanca; i flonja en
aparença, fins que no sigui tota ella una glacera. I algú pensarà, però, per tots els deus de l’oceà: si això és el tròpic. Qui ho diria. Engolit per una calma
quasi mortal. I, ara, què? Continuarà nevant sobre l’illa? De ben segur. Els flocs són rodons, i ja se
sap que neu rodona, d’altra en dóna.
Entretant, a l’altre punta de món, Nicholas Kanavagh té
el cos adolorit. Del primer fins a l’últim, cadascun dels seus ossos anticipen
un canvi de temps. Nota el rosec d'una rampa malintencionada a l’esquena. Un estremiment
que li neix a la base del clatell i va a morir on comencen les vèrtebres
del sacre. Nevarà, dedueix. I no s’equivoca. Previsiblement la neu
solidificarà. Caldrà habilitar els accessos al port i fer netejar els
carrers. Donarà ordre de foradar el gel i de vigilar les conduccions d’aigua. Tantes
vegades com calgui, que la dispersió de la disgregació de la
dissolució faci més mal.
Dient neu n’hi havia prou. Entenem la idea. Tots
els hiverns nevava a Kensbrugh. De fet, la neu va marcar les expectatives de la
mainada del poble. Perquè la neu aconseguia interrompre i posar fre al conjunt de les activitats diàries dels adults. Conforme anava quallant, l’excitació dels nens augmentava. Ningú mirava els rellotges. Per força s’havia d'aturar tothom en aquell punt, fos quin fos el seu
estat transitori o interí. Allò era concloent i calia una mica de tolerància.
Neva, deien, I més que nevarà.
Les primeres neus al·ludien a un rigor persistent. La severitat de les condicions de vida
deprimia els adults. No anar a treballar significava més penúria i
escassetat futura. Les feines del camp no oferien treva i per això la gent s'arraulia i pregava. El cel proveirà, deien, serrats de dents. O també, de vegades,
l’au portarà insectes al bec.
Potser demà....
.
3 comentaris:
Vaig néixer el 1962.
No els puc recordar, però és com si els recordés.
Aquells dies.
En la neu insistint.
Ostres, Nuri, m'encanta!
Estimats, gràcies!
Jo també sóc del 62, Jordi.
I d'una terra de fred i neu. Insistint. Sí.
Perquè quedi clar.
;)
M'encanta...
Abraçada
Publica un comentari a l'entrada