dilluns, 29 de desembre de 2014

no per sorpresa

I.

tot d'una i no per sorpresa els indicadors oficiosos
ens rampinyaven l'esperança: passat l'estiu no hi hauria tardorada

                                                 la por anunciava més por i eludia testificar
                                 el caràcter perillós d'un toll de rialles persuasives
                                                  en llur estat de desvari i de prevalença
      no deixava encara marca en els cossos minvats i en sollevament
                                                             era tan sols fluixa hilaritat
                                                 per dir
             haureu d'anar a peu al futur
             comptar els jorns per victòries o embogir
             i sota la justa llei del més fort
             no respectar el pas de les estacions
             i conservar el nivell de cognició del nadó no nat



II.

no per sorpresa, així tots els anys, la tardor va arribar
i ens trobava fent panellets d'ametlla i de pinyó i de coco
caminant camins fressats o reposant esgotaments
                                                                   sota la verdor d'una arbreda
                                                          amb expectatives de vida saludable
                                                                 fent la feina tot just treballant
en l'esperança fèrria de fer, junts i agermanats,
                       història d'un dia        història d'un tarannà
                                                                       
      ara un hivern benigne ens ha dut fins a cap d'any
                                                    per dir
               amb emoció: adéu, 2014
                per sempre t'estimarem
.


diumenge, 28 de desembre de 2014

28 de desembre de 2014: fragments

(..)
Paraules i llibres havien de desmentir la realitat i generar esperança. Allò era el xoc violent d'un impuls contra la força de si mateix. Grans onades pugnaven amb l'estridència dels crits de les aus migratòries. Però el deseiximent que el senyor de Kensbrugh es concedia, passava per projectar fets que mai no haurien de succeir. Sovint maquinava escenes noves en substitució de la veritable vida. Tan convençut estava de ser víctima d'una mala descripció que ja no podia viure sense modificar el significat de les paraules. Les pròpies i les alienes. 

(...)
El burggravi ocupa per costum l'estatge superior de la torre de granit. La torre de l'amo. La que te ulls de serp, com diuen els talladors de la cantera. Des de dalt, mira amb fixesa les dunes de l'arenal; observa les argelagues i les potentil·les; i amb la punta del bastó més llarg, furga en el sotabosc, just allà on li sembla haver vist una taca blanquinosa, potser l'ombra d'un paperot arrugat, tanmateix el capoll obrint-se d'una orquídia silvestre. 
      La vida, on no-res l'anuncia. Passen els anys i, com si fos el primer dia, el seu bessó s'embadaleix amb  els brots tendres florint en els marges dels camins. Malgrat herbeis, polsegueres, brenys secs i excrements d'animals, la proliferació de signes de vida vegetal. Perquè les plantes creixen  fins i tot a les esquerdes de les roques. 
      És la innocència de néixer.

(...)
Assegut a la butaca, sense a penes variar la postura d'efígie, com de pausa eterna, Phil Kanavagh diria, si pogués parlar, si trobés les paraules adequades, així he estat durant molt de temps, quiet i callat, amb els ulls renunciant a dilapidar del món el banquet que se m'oferia. 
       A fora, la memòria i el fred assetgen; sona una flauta de sis forats; el mar és cendrós i la línia de l'horitzó s'ha dissipat rere la calitja. La rutina de la solitud emboira el cap i no mereixeria glosa ni acotació al marge, si no fos perquè ha començat a nevar. No sembla una bogeria del seu cap atordit. Tampoc una gràcia més de la veu que mai no calla i dia sí dia també insisteix amb el martelleig d'una salmodia avorrida. 
       Això és el tròpic i està nevant, els flocs són l'evidència. 
    
(...)
Aquesta pausa de la naturalesa era celebrada per Sean Roach que, vora el foc, es passava el dia llegint llibres.


                                                   Fragments de Tempesta de neu al tròpic
                                                          En versió castellana, Rojo Flamingo


dimarts, 23 de desembre de 2014

i com sempre, en el vers

també enguany posaré els peus a la cadira
el seient amb corcs, versió Saramago,
i les quatre potes ben ferrades

amb el pensament entregat, germans de vers!
pronunciaré les paraules solemnes
que manllevo d'un home vinculat a la poètica del circ
                                                   Alexandre Romanès

la neige, le vent, les étoiles: 
pour certains, ce n'est pas assez;
                                                       que més o menys, ve a dir:

                                                        la neu, el vent, les estrelles.
                                                      per a segons qui, no és suficient

i aleshores sense escapatòria i de grat
seré qui sóc
               avui
               Bones Festes!!

dilluns, 15 de desembre de 2014

la mania que tenim els catalans

seguint una mica en la línia del post anterior, jo no practico el catalanisme ni el vigatanisme; sóc nascuda a Vic, i per tant sóc catalana i sóc vigatana; a més, tinc el costum quotidià d'estimar Catalunya i tot el que l'hi és implícit; de fet, no entendria una versió oposada a aquesta idea;

per altra banda, i per ser del tot imparcial, si anem al diccionari, ens adonem que vigatà o vigatana té doble accepció: vigatà,-ana [de Vic] I. adj. 1. Natural de Vic. 2. Relatiu o pertanyent a Vic o als seus habitants. 3. Habitants de Vic. 4. Nom donat als partidaris de Carles d'Àustria durant la guerra de successió, en oposició al terme botifler;

la figura del botifler sempre s'ha relacionat amb els partidaris del rei Borbó Felip V, i la paraula defineix a qui col·labora amb els enemics del seu país, o, també, i ja en sentit figurat, a qui és inflat, arrogant o presumit.
sense haver d'anar a teràpia -amb el diccionari a l'abast i amb alguna constatació evident en tenim prou-
el diccionari ens orienta amb la definició d'un altre concepte, que aplicaré en concret, evitant l'ús genèric per no ofendre a qui no toca: espanyar vol dir fer malbé, fer saltar el pany d'una porta
.



diumenge, 14 de desembre de 2014

amb el cor a la mà


  1. boníssim, el cor de la carxofa
  2. cor és polifonia
  3. dansa fent rotllana
  4. centre de la voluntat
  5. el cor bomba la sang, i això no té res a veure amb llençar artefactes carregats d'explosius
  6. miocardi no és un concepte format per dues paraules
  7. 2014, l'any del cor i del pulmó
  8. bescanviaria nacionalisme, sobiranisme, independentisme per la independència
  9. quan del cor surt, al cor torna
  10. amb el cor a la mà, com si no?

dissabte, 6 de desembre de 2014

qui és aquesta gent?

avui fa sol i sorgeix de les humitoses terres una bateria de preguntes recurrents
qui és aquesta gent que ens empaita com brau embogit, amb les banyes per endavant i
donant per bo que coneix tots i cadascun dels racons de casa nostra?
si mai aquesta gent no ha posat els peus a l'entrada, que en tinguem constància, si mai
no hem entregat la clau de la porta
ni l'hem convidada a seure a taula
o a dormir a les habitacions,
com s'explica la confiança d'un estrany
que, proper i bocamoll
ens parla
des d'un indret
llunyà
feréstec?

divendres, 5 de desembre de 2014

penna

i perquè ens expliquen no ens hauríem d'explicar?

amb les dues mans prenc la paraula pena
faig un moviment mínim i just
afegeixo una lletra, sols una
al bell mig col·loco la 'ena'

i ja tinc una expressió nova
per fer referència al mateix de cada dia
penna, és a dir, plomes d'aucell
que si neixen de les ales reben el nom de rèmiges
i si neixen de la cua, rectrius

queda a la lliure interpretació de les ments plurals la veu penniforme
en la versió que jo contemplo, tindria més aviat el sentit de plumiforme
.

dilluns, 1 de desembre de 2014

la noció del gest

ahir vam anar al Born, perquè ens interessava visitar l'exposició d'un fotògraf hongarès; ens va semblar més aviat una mica minsa, i ens va quedar temps per prendre una Moritz al bar, encara amb el record visual de la Plaça dels Herois, del Pont de les Cadenes, del monument al poeta Petofi i de les 10.000 persones que es manifestaven pels carrers de Budapest demanant, o exigint ja en aquell moment, llibertat de premsa, i també dels poetes que recitaven amb llàgrimes als ulls poemes patriòtics prohibits des de feia unes quantes dècades; i això ho vivíem ahir nosaltres a Barcelona, l'últim dia d'aquest mes de novembre de l'any 2014, encara corpresos per les dades recents de la nostra història particular, xifrades en centenars de milers o, fins i tot, per ser concisos, dos milions i escaig de persones que també han sortit al carrer a manifestar-se en nom de la llibertat;

el procés a Catalunya en aquests moments està plantejat i assumit des d'un pensament col·lectiu i tan ben integrat per capes, que ens ofereix, a nosaltres des de nosaltres mateixos, tota la força necessària per seguir endavant; l'èxit és, també, això; saber que la gent no està disposada a fer l'idiota ni a deixar-se prendre el pèl; ja no;

mentre al Born ens acabàvem la cervesa i seguíem la projecció del vídeo a les pantalles múltiples que hi ha al bar, vam tenir notícia de quin era l'origen de la pluja fina que ens mullava mentre contemplàvem les fotografies; el degotall no prové d'unes goteres, sinó que el projecte de reforma de l'edifici del Born ha respectat els forats de la coberta, segons l'estructura original, la mida dels forats permet l'entrada i la sortida lliure d'ocells;

potser ahir érem una mica aquest ocell que es mulla i vola pel cel interior d'un edifici històric, tanmateix, hongarès; i, com em sol passar quan em refereixo a Hongria o a la literatura hongaresa, em ve al cap -malgrat ell- Imre Kertesz, i, avui d'una manera molt viva, el concepte de gest pur que va definir en els seus escrits;


Un poema:
'La noció del gest' pertany al recull de poemes 'Cordes' que he publicat a Amazon - setembre 2014;
la fotografia de la coberta és una via de tren a la zona universitària de la ciutat de Debrecen;


La noció del gest


és tan rar això de viure enmig de matolls baixos
i d'esplèndids mirtils dolcíssims
                                                     -a la tarda farem melmelada,
                                                       vols venir a berenar?-


ens faltava l'alè i volíem aplacar el mar
                               -solemne bajanada, prou que ho sabem,
                                     però de vegades donem
                                 credibilitat a les foteses-

a tornapunta ens diem avui encara: és llarg
el camí cap els altres, sigui com sigui, en algun indret bell
haurem de poder viure en pau, quiets i muts i rebrotant
com poncelles, amb l'expectativa de discórrer
sobre el fet d'escriure i la noció del gest pur
                                           o la seva mera absència

.


dissabte, 29 de novembre de 2014

.

un relat de ficció que em fa creure en la condició humana: 'L'home que plantava arbres', de Jean Giono
.

dimecres, 26 de novembre de 2014

a preu fet

Li deien el preufetaire. Perquè agafava feines temporals i tancava el tracte per endavant. Cobrava per estossinar bestiar, desenterrar carnús, escorçar arbres, punir malifetes. No mirava prim i portava per costum una arma de foc sota la roba. Se les donava de forçut, però vivia sense pau i treva. Per això, avui la gent diu,  el dimoni s'ha volgut escuar el rave; és a la plaça, penjant d'un peu; pellanc moribund, d'aquesta sí que t'ha arribat la sang al cervell. I es fa estrany. Tantes vegades havia escorxat conills o llebres, tantes vegades havia arrencat de viu en viu la pell als moltons. Però les tornes s'han girat i ara és a ell, el verro gros, a qui lleven la cotna.  

dimarts, 25 de novembre de 2014

arts marcials

m'apunto a seguir una iniciativa de Relats Conjunts
d'acord amb la fotografia de la pel·lícula The Wall, Gerald Scarfe, 1982

                                       

en formació marcial presenten armes
els martells d'acer i l'amenaça
de la repetició

                                       i les persones,
                                           preguntem,
                                                on son?

a la cambra del te
flors vives, mai de paper
aromes per a l'assossec


a la ploma del poeta
en la caiguda lliure
del vers


al tatami on
defensa i atac és
lluita de mans nues

                     
i en l'estètica de l'ètica
                             


divendres, 21 de novembre de 2014

De Rousseau, com n'hi ha tants

una opció per als qui treballen massa durant la setmana
llegir Rousseau, Jean-Jacques
Discours sur les sciences et les arts 
o Discours sur l'origine de l'inégalité parmi les hommes


o també anar a visitar una galeria d'art


La guerra, Henri Rousseau



o potser fer un tomb pel bosc



Boscos de Fontainebleau, Théodore Rousseau
.

divendres, 14 de novembre de 2014

mirava

mirava les figures movent-se a l'escenari de les platges dels Països Catalans: un escarabat piloter fa piruetes amb el cap i amb les potes del darrere per tal d'empènyer una bola de femta que ha replegat a la sorra i que ara vol entaforar dins del cau perquè serà aliment sempre que el cos li digui fam o, ai las! serà matriu que rebrà de la femella els ous en època de posta;
                  escarabats de sang; escarabats dels cuir i de les pells; escarabats de nit,                       escarabats bum bum...

i pensem,
              jo penso en les ombres i en la relativitat de les coses, no tant per allò de què tot és relatiu i depèn de com es miri, sinó per, a l'empara de la raó científica, de manera directe, fer l'anàlisi tenint en compte les dues variables que vam heretar del segle XX:  un punt concret de l'espai en un instant determinat del temps;
             i segueixo, bocabadada, l'estela d'una estructura metàl·lica que ha aterrat a la superfície rocosa d'un meteorit, tot i que amb la dissort doble d'haver clavat poc els ancoratges i en un dia ennuvolat; però l'alegria és gran i alhora compartida per un gran nombre de persones: l'èxit rau en haver aterrat;
               a partir d'ara ja veurem què més anirà passant, tot ha de ser informació: un retruc, una vigilància, un possible enviament de dades...
              i pensem,

              penso jo en el poeta Blai Bonet i en la poesia,
              en els pròlegs que ell va escriure per als reculls de poemes 'Evangeli segons un de tants' i 'Els fets',
i sé, com se saben les veritats íntimes, aquelles veritats que no precisen ni taxació dels apologistes de l'anècdota ni valoració dels detractors de les veritats virtuals, -perquè no em refereixo ni a l'una cosa ni a l'altra, sinó més aviat a tot el que li és contrari-

que hi ha un ordre creixent i nou
i que les veus fortes
fortes són
i que hem tingut tardor
            malgrat la frenètica activitat de la maquinària de perforar
                                                 i massacrar
 i que tindrem hivern i primaveres
    i per sempre un record plaent
.
.

dimarts, 11 de novembre de 2014

quina patxoca!


         estem contents, molt contents
                                                  contents de debò
                                                           contents per la reparació històrica

        tornarem a lluitar
          tornarem a
                      con_
                               vèncer
.

dissabte, 8 de novembre de 2014

orgull, gratitud, esperança


Vic, octubre 2014

foto: Adrià Costa, Osona.com
referència: aquí



Barcelona, novembre 2014

foto: Jordi Borràs
referència: aquí




a Catalunya, comencem a construir 
un nou país!
.


divendres, 7 de novembre de 2014

VotaréPerTu



ANNA DODAS



QUI ERA: aquí


Vaig conèixer l'Anna Dodas, de manera breu, massa breu, però alhora intensa. No em sembla gens agosarat dir que em va ensenyar a estimar la literatura.
.



dimarts, 4 de novembre de 2014

criteris

si hi ha un concepte sòlid en el qual podem dipositar la nostra confiança sense por de veure-la frustrada és el que té per base les humanitats, entronca amb el passat i ens projecta cap el futur, explica la història de les guerres i dels exilis i dels esdeveniments polítics transcendents, ens interpel·la amb acurada i vivaç dialèctica, genera esperança com pertoca a un referent, no es deixa posar preu, estima i es fa estimar, gaudeix i fa gaudir; en definitiva, parlem del criteri que mai respondrà a consignes prefixades, perquè no transita per circuits interessats ni practica la cagarel·la ni mossega els esquers que pengen de l'ham...


viurem el nou 9N amb alegria, il·lusió, intensitat d'emocions i agraïment infinit cap a les persones que comparteixen amb nosaltres un tarannà:

  • la meva urna és a: I.E.S. Eugeni Xammar, a L'Ametlla del Vallès.
  • la meva il·lusió: viure en una societat participativa on tothom que vulgui pugui pensar per si mateix.
  • la meva demanda: evitar l'endogàmia.
  • la meva esperança: intacta
.


dilluns, 3 de novembre de 2014

dret a llegir per si


si de prompte se'ns ha eixugat el seny
o la correcció de l'aplom ens acoquina

si la feréstega caricatura de la fraseologia
traspassa el baf amb puntes d'escata

o l'embocadura d'intèrpret treu foc
al·legant tripijocs de piròman circense

dient que digueren que amb indolència diguérem
tot cantant lletres de cançons encomanadisses

mes la nostra gènesi i substància primera rau
just allà on no hi arriba l'alè del mal l'alè del bé

per la condició inalienable de la carn
sabrem fer ús del dret a llegir per si

les immediates hores passaran indulgents
i quan arribi l'hora d'anar a dormir

de ben segur que no enyorarem a penes res


----------------------------------------------

nota: 
el poema 'dret a llegir per si' pertany al recull de poesia 'a tall d'aigua' 
publicat a Amazon el setembre de l'any 2014

per si vols comprar:  a tall d'aigua

drets d'autor reservats- any 2013


dijous, 30 d’octubre de 2014

principis i conviccions més íntimes

«Sr. José Ignacio Wert
Ministre d'Educació, Cultura i Esports
Govern d'Espanya
Distingit Sr. Wert,
Distingits senyors del jurat del Premio Nacional de Música 2014,

Rebre la notícia d'aquest important premi m'ha generat dos sentiments profundament contradictoris i del tot incompatibles: primer, una gran alegria per un reconeixement tardà a més de quaranta anys de dedicació apassionada i exigent de la difusió de la música com a força i llenguatge de civilització i de convivència i, segon, una immensa tristesa perquè sento que no puc acceptar-lo sense trair els meus principis i conviccions més íntimes.
Lamento haver de comunicar-vos, doncs, que no puc acceptar aquesta distinció perquè la lliura la principal institució de l'estat espanyol responsable, segons el meu parer, del dramàtic desinterès i de la greu incompetència en la defensa i promoció de l'art i dels seus creadors. Una distinció que prové d'un Ministeri d'Educació, Cultura i Esports responsable també de mantenir en l'oblit una part essencial de la nostra cultura, el patrimoni musical hispànic mil·lenari, com també de menystenir la immensa majoria de músics que amb grans sacrificis dediquen la vida a mantenir-lo viu.
És cert que en algunes comptades ocasions he pogut beneficiar-me, en el decurs de més de quaranta anys d'activitat, d'alguna col·laboració institucional: la celebració del V Centenari del Descobriment d'Amèrica, les petites ajudes a rondes internacionals i, recentment, les invitacions del Centro Nacional de Difusión Musical a presentar els nostres projectes a Madrid. Però igual que la immensa majoria de músics i conjunts del país, he tirat endavant sols amb el meu esforç personal, sense comptar mai amb cap ajuda institucional estable a la producció i materialització de tots els meus projectes musicals. Massa temps en què les instàncies del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports que vós dirigiu continuen sense donar l'impuls necessari a totes les disciplines de la vida cultural de l'estat espanyol que lluiten actualment per sobreviure sense una empara institucional ni una llei de mecenatge que els ajudaria, sens dubte, a finançar-se i consolidar-se.
Vivim una greu crisi política, econòmica i cultural, a conseqüència de la qual una quarta part dels espanyols es troben en situació de gran precarietat i més de la meitat dels nostres joves no tenen ni tindran cap possibilitat d'aconseguir cap feina que els asseguri una vida mínimament digna. La cultura, l'art i especialment la música són la base de l'educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l'art és útil a la societat i contribueix a l'educació dels joves, i a elevar i enfortir la dimensió humana i l'espiritual de l'ésser humà. Quants espanyols han pogut, alguna vegada a la vida, escoltar en directe les músiques sublims de Cristóbal de Morales, Francisco Guerrero i Tomás Luis de Victoria? Potser alguns milers de privilegiats que han pogut assistir a algun concert dels ben pocs festivals que programen aquesta mena de música. Però la immensa majoria, mai no podran beneficiar-se de la fabulosa energia espiritual que transmet la divina bellesa d'aquestes músiques. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música, perquè la música viva sols existeix quan un cantant la canta o un músic la toca; els músics són els veritables museus vivents de l'art musical. És gràcies a aquests que podem escoltar les 'Cantigas de Santa María' d'Alfons X el Savi, els 'Villancicos' i 'Motetes' dels segles d'or, els 'Tonos Humanos y Divinos' del Barroc… Per això és indispensable donar als músics un mínim de suport institucional estable, perquè sense aquests el nostre patrimoni musical continuaria dormint el trist son de l'oblit i la ignorància.
La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que detenen el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país.
Per tot plegat, i amb profunda tristesa, us reitero la renúncia al Premio Nacional de Música 2014 i espero que aquest sacrifici s'entengui com un acte revulsiu en defensa de la dignitat dels artistes i pugui, potser, servir de reflexió per a imaginar i construir un futur més esperançador per al nostre jovent.
Crec, com deia Dostoievski, que la bellesa salvarà el món, però per això cal poder viure amb dignitat i tenir accés a l'educació i la cultura.
Cordialment us saluda,

Jordi Savall

Fundació Centre Internacional de Música Antiga
Camí de la Font, 2 · 08193 Bellaterra»

dimecres, 29 d’octubre de 2014

futur en ebullició


       ens porta l'alegria, les ganes de riure
   la gent surt al carrer

                    l'espantall dels mercats ha encès el misto de la paradoxa
                                    exacerba i alhora desemmascara
                                  acostuma a passar, l'escatologia s'autoregula

                                          també quídam, l'innominable
                                                 a cavall de les cames
                         frust obsolet i decapat
                              o els mil braços farcits de palla
                                   quan  amb veu sorollosa proclama
                                el tro eixordador
                               el tro abans que el llampec
                                                                      i canten els sàtirs
                                                                      meitat homes meitat cabrums
                                                                     canten el cant del boc
                                                                       i s'ensuma la tragèdia

         sol i vern, la gent està contenta
        surt al carrer a passejar
        a dir-hi la seva: som i serem gent catalana
         tant si es vol com si no es vol
         no hi ha terra més ufana...
                                                       i quan riurem?
                                                        ja!
             ens porta l'alegria, les ganes de diversió




dilluns, 27 d’octubre de 2014

la classe

per descomptat que quan sorgeix un personatge sinistre, 'que es pensa que mana molt', i prohibeix cantar una cançó determinada el què de debò promou -i de quina manera!- és la reacció col·lectiva -una més, de tantes!- prou potent; a l'escenari, els músics van haver de fer canvis en el repertori, sí, però la gent que omplia la platea va entonar un clam comú -una vegada i una altra vegada i una altra!-
'si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba,
tomba, tomba, 
ben corcada deu ser ja...';

celebrem a propòsit les paraules que Jordi Graupera posa en boca de la professora hongaresa Ágnes Heller quan es recorda de Immanuel Kant: 'sabem que som lliures perquè coneixem el nostre deure'

l'article sencer, publicat a Núvol, és una meravella:  Ágnes Heller

en faig un tast: 'La classe és ella. Ella fent surf entre les nostres aproximacions pàrvules, provant d’extreure’n les preguntes pertinents.' 


dissabte, 25 d’octubre de 2014

amb nitidesa, entre tots

No prendrem mal. Encara sabem qui som.
Amics dels nostres amics, confiem en l'amistat, del tot hi confiem.
I en la poesia. Entesa com un comportament, una actitud.

Ens esperona viure el moment històric del 2014. I encara més ens esperona pensar el futur, la societat nova que junts anirem construint.
Ho hem de fer amb nitidesa. De manera que els elements tòxics no hi tinguin cabuda.

Haurem de fer-ho entre tots. I gaudir-ne plegats. Perquè s'ho val.

divendres, 24 d’octubre de 2014

naturalesa

segons el diccionari

naturalesa: [de natura] f  1. Natura. 2. El fet d'ésser d'un país o una nació determinats.

divendres, 17 d’octubre de 2014

alternatives a una esquerda

la ceràmica de La Bisbal
la terrissa de Breda

*

fer un reset i formatejar


*

   algú va retirant els distintius de color groc
que els membres de l'ANC distribueixen pels carrers de la ciutat

però la naturalesa també col·labora: les fulles dels arbres ja groguegen
.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

què volem?


paó  -  peó
                  paor

mal     bé
                malbé

or  i  pell
               oripell


                        urnes, urnes i més urnes
                           i
                       tal com Germà Bel digué ahir
                          a la biblioteca del poble
                        treballar, treballar, treballar
                       perquè no volem ser súbdits

.

dilluns, 6 d’octubre de 2014

tossudament alçats

tornant a Lluís Llach, com qui dóna voltes en rodó al voltant d'un tronc, és un 'germà de vers', un d'aquells germans grans que de vegades hi ha a les famílies nombroses i et parla de tendresa, de memòria històrica, de protesta, de poesia;
vaig començar a escriure als quinze anys escoltant la música de Lluís Llach cantant els versos de Miquel Martí Pol, en concret aquest 'Ara mateix' que fa per un a la barra lateral del blog; tinc una imatge de Lluís Llach que no se m'esborra: és a la Plaça de Vic amb els altres músics fent els últims arranjaments per al concert de la nit, dalt l'escenari situat on els dissabtes paren els boletaires, o sigui entre el rellotge de l'Ajuntament i el Merma, camina d'aquí cap allà, escolta, va d'un instrument a l'altre, escolta, pensa, torna a escoltar, opina, escolta;
fa fred, tothom va força abrigat i ell sosté a la mà un got amb un tallat que potser ja no és ni calent;
recordo vivament el concert d'aquell capvespre a Vic, com recordo tots els altres concerts, fins al darrer, a l'Ametlla del Vallès, no fa gaire;
ahir em vaig posar els auriculars per tornar a escoltar d'una tirada les dues hores i quaranta som, i escaig minuts de durada del mític concert de comiat, el de Verges, el segon;
i avui aquí estem, som, tossudament alçats
.

dissabte, 4 d’octubre de 2014

avui, la dignitat

nosaltres diem sí sí a aquesta manera de fer política
sense ràbia i amb rotunditat democràtica
sí sí a la unitat de les diverses tendències
davant el repte històric
sí sí en nom de la dignitat individual i col·lectiva
als nostres representants polítics
donem les gràcies
absolutament entregats
i colpits d'emoció


dimarts, 30 de setembre de 2014

'a tall d'aigua' i 'cordes'


 arriba al meu correu la notificació següent:

¡Felicitaciones, 
usted ha publicado con éxito en la Tienda Kindle!


són dos reculls de poemes, i aquí deixo l'enllaç corresponent



                                              a tall d'aigua

                                                       cordes 


amb un record i tota l'estima per als germans de vers
.


diumenge, 28 de setembre de 2014

Construir

La paraula clau avui és construir.

Construir un món diferent per aconseguir un món millor. Si hi ha menjar per a tothom, evitem la fam. Si hi ha aigua per a tothom, evitem la set letal. Això implica que cadascú de nosaltres ha de ser corporatiu, col·laborador, corresponsalia, en detriment de conxorxa, corrupció, covardia. Costi el que costi.

La paraula clau avui és construir entre tots, amb tot i per a tothom.

dimecres, 24 de setembre de 2014

voladures controlades


mai fins avui no hem vist el vol atzarós d'una harpia
tampoc avui amb els ulls de la imaginació
no hem vist el cop sec i precís d'ales curtes
l'embruix serpent llançat al buit i sense xarxa
                   reclam fet requisit, requisit fet reclam


fa entrada pels costats l'aigua que nega la sentina
rodolen silencis i pedres en l'última angoixa
semitons escampen la quinta menor d'un minuet desraonat
                    no serà sorda la lluita si tenim la gràcia de sentir-hi
                         ni serà orb el receptor de cera vident i comú

dissabte, 13 de setembre de 2014

emocions

tornem d'un viatge a Hongria, a temps per participar en la festa de la Diada; encara amb un tempo lent i profund al cos, una mica cansats, perquè hem fet un munt de kilòmetres en pocs dies, però la fatiga a les cames s'esvaeix del tot mentre caminem pels carrers de Barcelona i anem arribant al tram 62, franja 2, color vermell, a la Gran Via, amarats de suor, contents, tranquils i esperançats, dempeus, i estem palplantats durant una bona estona;
a Hongria hem retrobat amics, hem vist camps de gira-sols i de panís, la riba del Danubi que mai no és de color blau, una Budapest emergent que ens ha tornat a enamorar,

i ara, ens emociona la ciutat de Barcelona, la nostra gent, aquesta alegria intensa que commou.

dijous, 11 de setembre de 2014

11 setembre 2014


               
                la veu de les veus

                                         V

               bona Diada a tothom
.

dilluns, 1 de setembre de 2014

setembre i la lletra 'V'


vermell viu  
                ver veritable verídic 
                                          volem votar volem

.

dimarts, 29 de juliol de 2014

fer de cos

de totes les certeses, la pitjor és aquella que desmunta els fonaments de la certesa que donàvem per bona: ens fa pena llegir alguns escrits i algunes notícies; i no ens fa poca pena, (per favor, no ens quedéssim curts), ens fa molta pena, de fet tenim al cor un excés de pena, i ens passem les estones de lleure buscant una manera de foragitar amb urgència aquesta pena per tal de què no ens intoxiqui ni un minut més els pensaments i les accions presents i de futur; ja en tenim prou de cagarel·les i de broma fàcil, de filosofies de pupil·latge, d'egos inflats d'ego, de determinats jocs d'equilibris que acaben sempre en la casella de sortida;

ja estem farts de "pillos"; fins ara ens resultava bastant indiferent què feien o què desfeien els personatges de la vida pública per arribar a aconseguir ocupar una cadira de cent potes, ens importava més aviat gens si hi seien a la gatzoneta o si els agradava posar els peus damunt de la taula o si hi ballaven dalt d'un dit;
avui ens esperona la idea de que el temps acaba posant a tothom en el lloc que li correspon, potser ens esperona pensar en un nou model de fer política; i sobretot ens esperonen els exemples de les persones que es mantenen íntegres: més que mai admirem el coratge i valor del seu posicionament i agraïm que siguin com són;

penso sovint aquests dies en Imre Kertész que va extreure de la dura vivència pròpia la conclusió següent: és immoral ser moral en un món immoral;  si alguna lliçó magistral es va desprenent dels fets actuals deu ser que tard o d'hora la pròpia història passa factura, que ningú se salva d'haver de quadrar els comptes
.


divendres, 27 de juny de 2014

sentiment

foto: ... i escaig 

a Bigues i Riells, en el marc de la Festa Major: Concert de bandes internacional, amb la Reykjanesbaer Music Schoool Concert Band, procedent d'Islàndia, i  la Bandeltenes, de Catalunya

si la música agermana els pobles, la seva gent, hauriem d'entendre que les respectives bandes, i tanmateix nosaltres, el públic, vam fer anit alguna cosa més que interpretar-escoltar la peça que posava punt i final al concert: 'El Cant de la Senyera'
.


dilluns, 23 de juny de 2014

foc de Sant Joan

a les fogueres de la revetlla cremarem una gran mentida col·lectiva, tots els esquers i tots els hams, els  escarafalls, les rates de claveguera, l'espectre d'una vaca cega embogida

farem esclatar a cel obert coets, petards, palmeres, fonts
els artificis de la pólvora

estimarem els aquelarres, les bruixes i els bruixots, la pau i la justícia

llum i flames o memòria i escalfor
demà serà un altre dia, vint-i-quatre hores més
un renéixer
purificats
.

dissabte, 21 de juny de 2014

nosaltres

nos, els altres, els comarques, els locals, amants del pa amb tomàquet i cava; qui ens entenem per iguals; una vegada si no dues hem vençut la mort, i per això no trobem després motius que justifiquin la pressa; vivim a casa nostra, íntims i profanats, d'esquena a l'estupidesa; de ben endins ens neix la pau que ateny al fons de la nostra manera de ser senzills; amb devoció llegim les reflexions de Ponç Pons a El rastre blau de les formigues, i fem un silenci nou, més ric, més profund; qui vol i pot ajudar ajuda; qui vol i pot ser ajudat confia rebre un cop de mà, la peça que falta per completar el puzle
.

dijous, 19 de juny de 2014

desistir de renunciar

     viatjar a la perifèria d'un arbre
on el terrer pròdig és confluència d'aigües
i el plor final, gratitud
      escriure, doncs, com sospitàvem
      esdevé lluita sense guerra
per què matar?  per a què morir?
si llegir és rellegir i un plaer a l'abast
     si els pensaments són
excepcional possibilitat de criteri
     ordre, serenor, treva, esguard
tenim la delícia a les mans
     tal vegada els dits potinejats
intacte l'esperit
.

                                     

dijous, 12 de juny de 2014

fer net

mentre que els homes fets de greixum
                                                    bruts
                                           i esquàlids
                                                     com són
                                 van caient
               un, dos, tres...        
                                          tots
           amb cendra de barrella
                      i olis refregits
  preparem a bastar
         saboneta de timó
                         pastilles d'una peça
                                   per llevar
                      els estigmes  d'acritud

dimarts, 10 de juny de 2014

vindicació castellera

hem parlat sense alçar la veu
s'han carregat i descarregat un nombre determinat de castells
només un dels castells ha fet llenya; pot passar; la lògica castellera valora aquesta circumstància com un fet anecdòtic
els espectadors s'estan palplantats damunt el terra ferm del carrer; i, potser perquè la por crida la por, es pregunten si als homes de la base no els preocupa que la resta dels cossos els vagin a caure al damunt
la resposta és ben contundent: no; els homes que aguanten l'estructura d'un castell no sols no s'espanten, sinó que accepten carregar amb tot el pes del conjunt: la seva seguretat s'encomana a la resta de castellers que al compàs de la gralla i la percussió del timbal eleven la voluntat col·lectiva d'un poble
un poble que vol ser lliure i demana poder votar
.


dijous, 5 de juny de 2014

em meravella

més que en cap altre moment
em meravella ara mateix
              la flor del gessamí
                      olorosa, blanca, menuda, enfiladissa
el punt dolcet d'una poma, un albercoc, una pera
tots els colors vius dels quadres plein air 
la bellesa abstracta d'una fórmula matemàtica
      y elevat a n més x elevat a n igual a z elevat a n
                  Diofant, Fermat
                               Poincaré, Perelmán
un nen quan aprèn que multiplicar no és res més que
                                        dur a terme un seguit de sumes
sobre tot això
                      em meravella
                                            parlar
    llegir, entendre, comprendre
   el crit noble que trenca la tensió acumulada
   el món proper, el carrer major que fa pujada
                   la plaça del poble, els gronxadors
                       el tobogan
                             els camps de civada
                          un cavall amb pelatge vinagre i sal
                                 la boira que no escampa



 

dilluns, 2 de juny de 2014

mini qüestionari

Resposta al qüestionari que proposa Neus Arqués, de qui rebo els dimarts de cada setmana una nota via correu:

-¿Qué libro(s) tienes en la mesita de noche? El secret de la mare, de J.L. Witterick, también algunos libros de poesia.
-¿Cuál es el libro que recuerdas de tu infancia? Los cinco, de E. Blyton.
-¿Cuál es el libro que te hubiese gustado escribir? Arde el musgo gris, de Thor Vilhjálmsson, Microcosmos, de Claudio Magris, Una música constante, de V. Seth.
- ¿Con qué autor te gustaría quedarte encerrado en un ascensor? Con Julio Verne, seguro que encontraba la manera de salir.



En clau catalana:

Quin llibre tens a la tauleta de nit? He començat a llegir Cicatrius de 1714, Andreu Martín, Ed. Bromera, i Joan Vinyoli, Poesia Completa, Editorial Empúries; en general, a la tauleta sempre hi tinc llibres de poesia.

Quin és el llibre que recordes de la teva infantesa? Mecanoscrit del segon orígen, de Pedrolo.

Quin és el llibre que t'hauria agradat escriure?  Fortuny, de P. Gimferrer; Solitud, de V. Català; Quanta, quanta guerra, de Rodoreda; Lo Somni, de Bernat Metge.

Amb quin autor/a t'agradaria quedar-te tancada en un ascensor? D'entrada amb cap, perquè la mera idea de tancament em genera una insuportable sensació de claustrofòbia, però posada a respondre diria, sense cap mena de dubte, que amb Olga Xirinacs o amb Jaume Cabré.


divendres, 30 de maig de 2014

l'anxaneta

Sagals d'Osona

resulta que
              som
    no resultadistes
 
vivim
a poc a poc

de bon grat

amb gust de privilegi

          el procés
              creatiu

dijous, 29 de maig de 2014

'El secret de la mare'

l'article de Sebastià Alzamora avui al diari Ara em sembla d'una importància cabdal, per dos motius: primer, perquè denuncia amb noms i cognoms una arbitrarietat de la justícia, i segon, perquè mostra bastant a les clares quina mena d'engany ens espera als ciutadans comuns quan anem a judici amb una causa contra ciutadans, diguem, il·lustres o, per un motiu o altre, singulars; dit això, em refermo en la idea de que els jutges que sí fan la seva feina aguanten una situació molt tensa i ens esperonen a la resta de ciutadans a lluitar per fer net i assolir un nivell de justícia social, com a mínim, acceptable;


retorno ara al vailet de qui parlava l'altre dia en un post anterior; és el nen que il·lustra la coberta del llibre 'El secret de la mare', de J.L. Witterick



he llegit amb delit la novel·la; l'he beguda com aigua que sadolla l'assedegat; si bé el règim nacionalsocialista va posar contra les cordes a la població de Polònia, alhora i per la seva banda, en major o en menor grau, la gent que vivia als pobles va fer mans i mànigues per oposar-se a la crueltat d'una guerra que no era la seva; el secret és que no hi ha secret, i aquest camí l'hem fet tantes vegades; les estructures de poder enfront l'individu...; però venen temps nous, i nosaltres confiem i treballem per a que siguin temps millors; antany, el robatori, per exemple, d'un rellotge, significava per al seu propietari la pèrdua física d'un objecte de valor; avui, mig embogits en l'espai virtual, el robatori de documentació privada suposa el desdoblament de l'objecte robat, de manera que lladre i propietari disposen indistintament d'uns arxius la informació dels quals pot estar degudament enregistrada a les oficines de la propietat intel·lectual, potser dipositada en despatxos de notaris, qui sap si penjada en el famós núvol; en qualsevol cas, que una carpeta no desaparegui del tot ja és un pas endavant; dit això, sols podem desitjar que els afanetes i pispes i forada-parets facin gala públicament de l'audàcia que els caracteritza i que se'n vanagloriïn molt i molt i molt; i que els observadors fins mantinguin l'ull ben atent i en prenguin nota
.


dimecres, 28 de maig de 2014

de follies

i l'endemà, que és un dia nou, vint-i-quatre hores d'un temps per estrenar, s'esborra d'una revolada la petja dels caiguts; ja no ens emplenarà el nas la pudor de suat dessobre suats antics; ja no haurem de suportar més la presència d'homes que fan mal ús de la seva facultat de decisió i d'acció; en un vist i no vist, desapareixerà la  petja que han deixat, com si mai no hagués existit un peu, una bota amb puntera, la força amb que van prémer en trepitjar; l'un rere l'altre, els veiem sucumbir; ara sí funcionen els filtres, allò que menystenien: el vot; de debò no n'eren conscients? no sabien que el fracàs comença a gestar-se quan s'inicien les invectives contra el ciutadà comú: la finestreta oberta, el fum penetrant la intimitat de les cases i provocant la picor als ulls, la suplantació de les identitats, una, dues, tres i les vegades que calgui justificar allò que no té justificació, informes falsos, furts, imposar la recreació d'una justa, fer assumir a la població  d'antuvi i com a cosa natural el combat que els facinerosos lliuren entre ells;

el temps nou és avui, i jo ho celebro: el món serà un lloc una mica més habitable
.

dimarts, 27 de maig de 2014

la llei de recurrència

el vailet s'està assegut a la vorera del carrer; secardí, eixerit, mig replegat sobre sí, s'agafa les cames amb els braços i s'encongeix d'espatlles; li perfila la cara un tret de timidesa, un esclat de rubor; desconeixem el motiu que provoca en ell una semblant reacció; no obstant això, la imatge que veiem ens ajuda i estimula; la supressió de l'evidència suggereix la presència d'una altra persona, algú que no veiem i es manté fora de l'enquadrament del visor i, per tant, fora de la coberta del llibre que tenim a les mans; quan nosaltres, potencials lectors, en un moment o altre, prenguem la decisió de començar a llegir el relat, tindrem notícia de que allí, al costat del vailet, hi havia de manera constant una figura humana en plena conversa; més o menys, un intercanvi d'aquesta naturalesa: si admetem que la vida és un conjunt d'elements muntats en cascada, podem dir sense por a equivocar-nos que allò que som i fem avui tindrà conseqüències directes sobre allò que serem i farem demà; com un corrent d'aigua saltant per un desnivell del terreny, ens arrosseguen els desequilibris emocionals, els embats de l'atzar, els problemes que ens planteja la coexistència i hem de resoldre; perquè no volem marxar cap-cot dels projectes que ens il·lusionen, hem de dirimir i treure l'entrellat dels nusos procurant deixar el menor nombre de damnificats en el camí i alhora mirar d'estalviar-nos a nosaltres mateixos ser un damnificat més; l'escena en qüestió capta el moment concret en què el vailet dóna resposta al plantejament consecutiu: quin és el nombre que segueix en la successió 1,1, 2, 3, 5, 8... ; intuint quina és la llei característica de la successió, ha dit 13
.


dilluns, 26 de maig de 2014

dilluns

avui és el dia de les valoracions; hem votat, plou i és dilluns; hi ha opinions diverses, però tots sabem de tot perquè un cop vist, tothom és llest; el cas és que estem contents; la filla de l'exconseller Huguet, Aina Huguet, acompanyada del músic Daniel Pitarch va oferir dissabte un recital de poesia a Can Mauri, a La Garriga, Cremades d'últim grau, un espectacle poètic molt recomanable; els pagesos han segat els camps d'ordi , de la collita en faran farratge pels remugants, els rostolls han agafat de cop una coloració daurada preciosa, les oliveres tenen un to grisenc i el cel està encapotat; per on caminem els gossos d'una casa de pagès ens borden, nosaltres anem amb gos també, o potser és que els amoïnem quan han de començar a menjar: Pavlov tenia raó: l'animal respon als estímuls sonors, insaliva cada vegada que algú toca la campaneta
.

diumenge, 25 de maig de 2014

qui som

societat civil, persones anònimes que avui anirem a votar; i ho farem amb convenciment, perquè volem canviar la manera de fer i d'entendre la política; perquè voldríem donar a les paraules i als fets valor real, tant com sigui possible; perquè voldríem no haver de sucumbir davant actituds demagògiques o manipulacions del llenguatge: hauriem de saber reconèixer l'eficàcia dels discursos intencionats, i dir no, prou; prou als qui busquen incidir i conduir la mentalitat de la majoria en benefici propi o d'una minoria; dir, senzillament, no ens interessa seguir el joc, un joc de rol, un relat amanit, surti d'una cova o d'un cove, es va filant sota el tret comú de la confusió, un magma d'arenes pantanoses, l'hàbitat ideal per a no concloure res que no sigui allò que amb intenció es vol arribar a demostrar; hem fet la prova de la divisió, i és esfereïdor;
anem a votar perquè volem viure en democràcia, lliures
.




divendres, 23 de maig de 2014

què fem


esperar avui la pluja d'estels que te la radiant situada en la direcció de l'Óssa Major

posar atenció als mots i a les paraules celestes universals d'ús poc freqüent: periheli, ejecció, circumpolar

campar per l'onzena magnitud que no és visible a ull nu i no ens exigeix comprar entrada ni pagar tribut

forjar un poema amb residus de gel i pols

perviure en la pluja que s'esdevé tempesta

llogar la casa i anar a vendre? 

onanisme literari?

o nanisme literari?

dir no: NO

complaure's en la bellesa de cinc embarcacions avarades a la badia quan mar i cel són el mateix cos 

gaudir els 14 instants de mar catorze

punt cat
.

dijous, 22 de maig de 2014

desconeixença del bosc

massa fils invisibles que no palpem; la informació absent és un empelt que s'insereix en la planta patró; arbres fets i drets s'erigeixen com pals de telèfon i es deixen caure a voluntat per barrar el pas, en el sender, en l'autovia; desconeixença del bosc i de la llenya, del tronc infal·lible, de les dents de les serres elèctriques; ciberespai  s'haurà de pronunciar igual que ciberspy
.



dimecres, 21 de maig de 2014

la meva opinió

l'espai interior conté en sí mateix sentit poètic; un pati central, amb arbres tarongers, parterres de flors,  una font, cadires de fusta i un bar; la nit és fresqueta al Verger del Museu Frederic Marès que acull als amants de la poesia en general i als devots de Vinyoli en concret; un feix de llum blau elèctric il·lumina indirectament l'arcada de pedra on s'apleguen els recitadors, cinc homes de diversa edat i procedència i una dona; m'impressiona la intervenció de Jordi Llavina quan de cop tanca el llibre i comença a recitar de memòria un poema; i després quan en dues ocasions més decideix declamar sense llegir; també em colpeix la pausada veu de Susanna Rafart, m'amara la pell i l'ànim sobre tot amb el darrer poema, que no és de Vinyoli sinó d'autora; hauria agraït tenir a les mans un programa amb els poemes que es van llegint; sóc just capaç d'assimilar in situ l'allau de títols, versos, referències, i voldria més tard, a casa, fer allò que la poesia demana: una segona o tercera si no tantes re-lectures com calgui; en tot cas, qualitat, molta qualitat en una vetllada genuïnament barcelonina
.

dilluns, 19 de maig de 2014

Setmana de la Poesia de Barcelona


(foto: ... i escaig)


cap de setmana poètic, divendres, al Verger del Museu Frederic Marès: Vinyolians. Memorial Joan Vinyoli; a la foto, d'esquerra a dreta: Feliu Formosa, Vicent Alonso, LLuís Solà, Susanna Rafart, Jordi Llavina i Manuel Forcano

dissabte al Mobile World Center: Poesia i Noves Tecnologies; Laura Borràs, Oreto Domènech, Berta Rubio Faus


divendres, 16 de maig de 2014

la mutilació dels cossos

i després
             un braç biònic
              una cama de titani
              un xip coclear
                                                quanta, quanta guerra 

                          en un camp de mines
el perill és caminar                                              
     una passa endarrere
     dues passes endavant
                                       és la meva manera d'estar sol
                                                                                  la poesia
                                                                els  silencis

           però   hem de fer ús del dret que ens pertany
                                           la ment humana és potent
                                              hem de recuperar el diàleg
                                                                                 les llibertats

          i avui
                   el soldat que guerrejant va perdre una extremitat
                         ja tot sol es renta les dents  
                           amb els dits  agafa ous de la ouera       menja

                     l'atleta corre  damunt les cames flexibles
  el nen escolta fressejar
         i parla i riu
                    i  riu   riu

                                   la civilització sempre avança
                                                                        sortosament




           

dimecres, 14 de maig de 2014

JOSEFINA CASTELLVÍ

va ser una alegria molt gran escoltar ahir el nom de Josefina Castellví a la gala del premi Català de l'Any; i no m'estranya que la flamant guanyadora del guardó tingués en aquell instant un pensament concret i breu: com m'estima la gent; jo m'hi compto entre la gent que l'estima; sempre recordaré les seves paraules en un altre acte públic, mentre es feia la presentació d'un projecte força ambiciós com havia de ser el transvasament d'aigua del cabal dels rius francesos als rius catalans, i el ponent defensava l'aprofitament de l'aigua que d'altra manera es malbarata, perquè finalment s'aboca al mar i això es com llençar...; llençar? Josefina Castellví es va exclamar, i en veu fluixa, al nostre costat va dir 'aquest home diu bestieses!';
amb Josefina Castellví hem après a estimar el mar, el cicle de l'aigua, el gel, la natura, el respecte per l'altre, l'aventura de la ciència, el silenci, la solitud; tot això de manera palpable, és a dir, vivint la realitat que ho contempla, amb una idea principal: no es pot comprendre allò que no es coneix, per això cal promoure la investigació i el gust pel coneixement
.

dilluns, 12 de maig de 2014

emocions



                 E                            E  
                     M                    M
                         O             O
                            C        C
                               I     I
                                 O



dimarts, 6 de maig de 2014

sojorn

no tenia gens de son
                               i pensava
seria bo quantificar els elements amb mesura
 tots els punts de la ballada ritual
algunes ferides obertes, la llana del coixí original
         els quilos de fenc
                                      mes tot d'una
m'ha pres, mel·liflu, el son tranquil i fibrós
que ara dormo amb la mà oberta
el palmell mirant enlaire
                                 sense sentir ni fer res
les anàlisis, ha dit la doctora, són de llibre
i jo sé que això és cert i suficient



dilluns, 28 d’abril de 2014

com si no fos

                                                                                                    en el record
                             

                                          en silenci
        un gran home ensenya a viure
                   un gran home ensenya a morir
                                                                    en silenci
       anem per feina, deia, no em vinguis amb romanços
                                  ni amb espirals de controvèrsia

ni tan sols esperem rebre explicacions vagues, per a què? tot és prou evident: els pseudo-frenòlegs adoctrinen, les bases obeeixen i nosaltres sentim aquella vergonya vinculada a la discreció: som objecte d'agressió, d'un rar assumpte que no ens identifica, sols ens basteix amb posat d'altre, a estones ens trepana les orelles amb soroll de fal·làcia que proclama un tipus fluix, incontinent, malfadat, epicentre de text, context i pretext

                       com si no fos, anem per feina
                           a un gran home fets i paraula l'avalen



divendres, 25 d’abril de 2014

diàleg simbiòtic

de la presentació ahir, a la Biblioteca Tecla Sala, de 'Fils de vidre', de Marta Sempere, Editorial Òmicron; lectura de diàlegs poètics: la poesia sempre de la mà de la poesia: en el cas de 'Fils de vidre', a més, la  imatge de la coberta és una mà, disseny d'Olga Xirinacs, per a qui Marta Sempere va tenir unes paraules de record, agraïment i admiració, que jo comparteixo plenament.

Fragment que l'autora em va proposar, i versió que jo he fet, 'simbiòtica i diferent alhora'; va llegir Carme Rosanas. 

I.
T'escric des del caos -que existeix o no-
sovint imaginat i sobredimensionat.
Des de l'horror que sento, la ràbia, la ira,
l'odi, o no.
Des del penediment de sentir-ne tant,
probablement sense raons.
Des de l'equilibri que procuro,
que intento
i no sempre aconsegueixo.
Des de la independència que defenso
amb tot el meu esforç
i podria qüestionar-se.

Des de la lluna plena que aclapara.

T'escric des de la música i l'aldarull intern
que em provoca,
des de l'alteració i des de l'alternança.
Des del clec de l'encenedor
que podria ser el soroll dels canvis.
Des dels núvols baixos que amaguen estels.

                                                                                  'Empremptes' (fragment) 
                                                                                  Marta Sempere


II.

els núvols baixos amaguen estels
                                          i jo escric

probablement sense raons
amb tot el meu esforç
des de l'alteració que em procura el soroll dels canvis
                     alternança a l'equilibri que intento
                     i no sempre aconsegueixo

escric
          amb independència del caos
          que és la música i l'aldarull que em provoca

des de la lluna plena
            sense penediments

des de l'horror
des de l'odi
des de la ràbia 
                      que no sento
                                        escric

                                                                'Clec de l'encenedor'
                                                                Matilde Nuri